MISSATGE AL POBLE DE DÉU
Germans
i germanes,
«Us
desitjo la gràcia i la pau de part de Déu, el nostre Pare, i de Jesucrist, el
Senyor» (Rm 1,7). Bisbes de tot el món, invitats pel bisbe de Roma, el papa
Benet XVI, ens hem reunit per reflexionar plegats sobre «la nova evangelització
per a la transmissió de la fe cristiana» i, abans de tornar a les nostres
Esglésies particulars, volem dirigir-nos a tots vosaltres per animar i orientar
el servei a l’evangeli en els diversos contextos en què estem cridats a donar
avui testimoniatge.
1. Com la samaritana al pou
Ens
deixem il·luminar per una pàgina de l’Evangeli: l’encontre de Jesús amb la dona
samaritana (cf. Jn 4,5-42). No hi ha home o dona que en la seva vida, com la
dona de Samaria, no es trobi al costat d’un pou amb un càntir buit, amb
l’esperança de sadollar el desig més profund del cor, aquell que només pot
donar significat ple a l’existència. Avui són molts els pous que s’ofereixen a
la set de l’home, però convé fer-ne discerniment per evitar aigües
contaminades. És urgent orientar bé la recerca, per no caure en desil·lusions
que poden ser ruïnoses.
Com
Jesús, al pou de Sicar, també l’Església sent el deure d’asseure’s al costat
dels homes i dones del nostre temps per fer present el Senyor en les seves
vides, de manera que puguin trobar-lo, perquè només el seu Esperit és l’aigua
que dóna la vida veritable i eterna. Només Jesús és capaç de llegir fins al
fons del cor i desvetllar-nos la nostra veritat: «M’ha dit tot el que he fet»,
conta la dona als seus veïns. Aquesta paraula d’anunci ―a la qual s’uneix la
pregunta que obre a la fe: «Serà ell el Crist?»― mostra que qui ha rebut la
vida nova de l’encontre amb Jesús no pot fer menys que convertir-se en
anunciador de veritat i d’esperança per als altres. La pecadora convertida es
converteix en missatgera de salvació i condueix tota la ciutat cap a Jesús. De
l’acollida del testimoni la gent passarà després a l’experiència directa de
l’encontre: «Ara ja no creiem pel que tu dius. Nosaltres mateixos l’hem sentit
i sabem que aquest és realment el salvador del món.»
2. Una nova evangelització
Conduir
els homes i les dones del nostre temps cap a Jesús, a l’encontre amb ell, és
una urgència que apareix a totes les regions, tant les d’antiga evangelització
com les de recent. A tot arreu se sent la necessitat de revifar una fe que
corre el risc d’apagar-se en contextos culturals que obstaculitzen el seu
arrelament personal, la seva presència social, la claredat dels seus continguts
i els seus fruits coherents. No es tracta de començar-ho tot novament, sinó
―amb l’ànim apostòlic de Pau, el qual afirma: «Ai de mi si no anunciés
l’evangeli!» (1Co 9,16)― d’inserir-se en el llarg camí de proclamació de
l’evangeli que, des dels primers segles de l’era cristiana fins al present, ha
recorregut la història i ha edificat comunitats de creients arreu de la terra.
Per petites o grans que siguin, aquestes comunitats són el fruit de l’entrega
de tants missioners i de no pocs màrtirs, de generacions de testimonis de
Jesús, dels quals guardem una memòria agraïda.
Els
canvis socials, culturals, econòmics, polítics i religiosos ens criden, això no
obstant, a quelcom nou: a viure d’una manera renovada la nostra experiència
comunitària de fe i l’anunci, mitjançant una evangelització «nova en el seu
ardor, en els seus mètodes, en les seves expressions» (Joan Pau II, Discurs a
la XIX Assemblea del CELAM, Port-au-Prince 9 març 1983, n. 3), com va dir Joan
Pau II. Una evangelització dirigida, com ens ho ha recordat Benet XVI,
«principalment a les persones que, fins i tot estant batejades, s’han allunyat
de l’Església i viuen sense tenir en compte la praxi cristiana. L’Assemblea
sinodal que avui s’inicia està dedicada a aquesta nova evangelització, per
afavorir en aquestes persones un nou encontre amb el Senyor, l’únic que omple
de significat profund i de pau la nostra existència; per afavorir el
redescobriment de la fe, font de gràcia que porta alegria i esperança a la vida
personal, familiar i social» (Benet XVI, Homilia en la celebració eucarística
per a la solemne inauguració de la XIII Assemblea general ordinària del Sínode
dels Bisbes, Roma, 7 d’octubre de 2012).
3. L’encontre personal amb Jesucrist en l’Església
Abans
d’entrar en la qüestió sobre la forma que ha d’adoptar aquesta nova
evangelització, sentim l’exigència de dir-vos, amb convicció profunda, que la
fe es decideix, sobretot, en la relació que establim amb la persona de Jesús,
que surt al nostre encontre. L’obra de la nova evangelització consisteix a
proposar novament al cor i a la ment, no poques vegades distrets i confusos,
dels homes i dones del nostre temps i, sobretot a nosaltres mateixos, la
bellesa i la novetat perenne de l’encontre amb Crist. Us invitem a tots a
contemplar el rostre del Senyor Jesucrist, a entrar en el misteri de la seva
existència, entregada per nosaltres fins a la creu, ratificada com a do del
Pare per la seva resurrecció d’entre els morts i comunicada a nosaltres
mitjançant l’Esperit. En la persona de Jesús es revela el misteri d’amor de Déu
Pare per tota la família humana. Ell no ha volgut deixar-la a la deriva de la
seva autonomia impossible, sinó que l’ha unida a ell mateix per mitjà d’una
aliança d’amor renovada.
L’Església
és l’espai ofert per Crist en la història per a poder-lo trobar, perquè ell li
ha lliurat la seva Paraula, el baptisme que ens fa fills de Déu, el seu cos i
la seva sang, la gràcia del perdó del pecat, sobretot en el sagrament de la
reconciliació, l’experiència d’una comunió que és reflex mateix del misteri de
la Santíssima Trinitat i la força de l’Esperit que ens mou a la caritat envers
els altres.
Hem
de constituir comunitats acollidores, en les quals tots els marginats es trobin
com a casa seva, amb experiències concretes de comunió que, amb la força ardent
de l’amor, ―«Mireu com s’estimen» (Tertul·lià, Apologètic, 39, 7)―
atreguin la mirada desencantada de la humanitat contemporània. La bellesa de la
fe ha de resplendir, en particular, en la sagrada litúrgia, sobretot en
l’eucaristia dominical. Justament en les celebracions litúrgiques l’Església
mostra el seu rostre d’obra de Déu i fa visible, en les paraules i en els
gestos, el significat de l’evangeli.
És
la nostra tasca avui fer accessible aquesta experiència d’Església i
multiplicar, per tant, els pous als quals invitar els homes i dones assedegats i
possibilitar el seu encontre amb Jesús, oferir oasis als deserts de la vida.
D’això són responsables les comunitats cristianes i, en elles, cada deixeble
del Senyor. Cadascú ha de donar un testimoniatge insubstituïble perquè
l’evangeli pugui creuar-se amb l’existència de tantes persones. Per això se’ns
exigeix la santedat de vida.
4. Les ocasions de l’encontre amb Jesús i l’escolta de l’Escriptura
Alguns
preguntaran com dur a terme tot això. No es tracta d’inventar noves
estratègies, gairebé com si l’evangeli fos un producte per posar en el mercat
de les religions, sinó de descobrir les maneres mitjançant les quals, davant
l’encontre amb Jesús, les persones s’han acostat a ell i per ell s’han sentit
cridades i adaptar-los a les condicions del nostre temps.
Recordem,
per exemple, com Pere, Andreu, Jaume i Joan van ser cridats per Jesús en el
context del seu treball, com Zaqueu va poder passar de la simple curiositat a
l’abric de la taula compartida amb el Mestre, com el centurió va demanar la
intervenció del Senyor davant la malaltia d’una persona propera, com el cec de
naixement el va invocar com a alliberador de la seva mateixa marginació, com
Marta i Maria van veure recompensada la seva hospitalitat amb la seva presència
mateixa. Podem continuar encara recorrent les pàgines dels evangelis i trobant
tantes i tantes maneres en què la vida de les persones s’ha obert, des de
diverses condicions, a la presència de Crist. I el mateix podem fer amb tot el
que l’Escriptura ens diu de l’experiència missionera dels Apòstols en
l’Església naixent.
La
lectura freqüent de la Sagrada Escriptura, il·luminada per la Tradició de
l’Església que ens la lliura i interpreta autènticament, no sols és un pas
obligat per conèixer el contingut mateix de l’evangeli, això és, la persona de
Jesús en el context de la història de la salvació, sinó que, a més, ens ajuda a
trobar espais nous d’encontre amb ell, noves formes d’acció veritablement
evangèliques, arrelades en les dimensions fonamentals de la vida humana: la
família, el treball, l’amistat, la pobresa i les proves de la vida, etc.
5. Evangelitzar-nos a nosaltres mateixos i disposar-nos a la conversió
Volem
ressaltar que la nova evangelització es refereix, en primer lloc, a nosaltres
mateixos. En aquests dies, molts bisbes ens han recordat que, per poder
evangelitzar el món, l’Església ha de posar-se, en primer lloc, a l’escolta de
la Paraula. La invitació a evangelitzar es tradueix en una crida a la
conversió.
Sentim
sincerament el deure de convertir-nos a la potència de Crist, que és capaç de
fer totes les coses noves, sobretot les nostres pobres persones. Hem de
reconèixer amb humilitat que la misèria, les debilitats dels deixebles de
Jesús, especialment dels seus ministres, entelen la credibilitat de la missió.
Som plenament conscients, nosaltres els Bisbes els primers, de no poder estar
mai a l’altura de la crida del Senyor i de l’evangeli que ens ha entregat per
al seu anunci a les gents. Sabem que hem de reconèixer humilment la nostra
debilitat davant les ferides de la història i no deixem de reconèixer els
nostres pecats personals. Estem, a més, convençuts que la força de l’Esperit
del Senyor pot renovar la seva Església i fer-la novament esplendorosa si ens
deixem transformar per ell. Ho mostra la vida dels sants, la memòria dels quals
i el relat de les seves vides són instruments privilegiats de la nova
evangelització.
Si
aquesta renovació fos confiada a les nostres forces hi hauria motius seriosos
de dubte, però en l’Església la conversió i l’evangelització no ens tenen a
nosaltres, pobres homes, com a primers actors, sinó el mateix Esperit del
Senyor. Aquí es troba la nostra força i la nostra certesa, que el mal no tindrà
mai l’última paraula, ni en l’Església ni en la història: «Que els vostres cors
s’asserenin i no temin» (Jn 14,27), ha dit Jesús als seus deixebles.
La
tasca de la nova evangelització descansa sobre aquesta certesa serena.
Nosaltres confiem en la inspiració i en la força de l’Esperit, que ens
ensenyarà el que hem de dir i el que hem de fer, encara en les circumstàncies
més difícils. És el nostre deure, per això, vèncer la por amb la fe, el
cansament amb l’esperança, la indiferència amb l’amor.
6. Reconèixer en el món d’avui noves oportunitats d’evangelització
Aquest
serè coratge sosté també la nostra mirada sobre el món contemporani. No ens
sentim atemorits per les condicions del temps en què vivim. El nostre món està
ple de contradiccions i de desafiaments, però continua sent creació de Déu, i
encara que ferit pel mal, sempre és objecte del seu amor i terreny seu, en el
qual pot ser resembrada la llavor de la Paraula perquè torni a donar fruit.
No
hi ha lloc per al pessimisme en les ments i els cors d’aquells que saben que el
seu Senyor ha vençut la mort i que el seu Esperit actua amb força en la
història. Amb humilitat, però també amb decisió ―aquella que ve de la certesa
que la veritat sempre venç― ens acostem a aquest món i volem veure-hi una
invitació del Ressuscitat a ser testimonis del seu nom. La nostra Església és
viva i afronta els desafiaments de la història amb la fortalesa de la fe i del
testimoniatge de tants fills seus.
Sabem
que en el món hem d’afrontar una batalla contra «les potències i les
autoritats» i «els esperits malignes» (Ef 6,12). No ocultem els problemes que aquests
desafiaments suposen, però no ens atemoreixen. Això ho assenyalem especialment
davant els fenòmens de globalització, que han de ser per a nosaltres
oportunitat per a estendre la presència de l’Evangeli. També les migracions
―encara amb el pes del patiment que comporten, i amb les quals volem estar
sincerament propers, amb l’acollida pròpia dels germans― són ocasions, com ha
esdevingut en el passat, de difusió de la fe i de comunió en totes les seves
formes. La secularització i la crisi de la primacia de la política i de l’Estat
demanen a l’Església repensar la seva presència en la societat, sense
renunciar-hi. Les moltes i sempre noves formes de pobresa obren espais inèdits
al servei de la caritat: la proclamació de l’evangeli compromet l’Església a estar
al costat dels pobres i compartir amb ells els seus sofriments, com ho feia
Jesús. També en les formes més aspres d’ateisme i d’agnosticisme podem
reconèixer, encara en maneres contradictòries, no un buit, sinó una nostàlgia,
una espera que requereix una resposta adequada.
Davant
els interrogants que les cultures dominants plantegen a la fe i a l’Església,
renovem la nostra fe en el Senyor, certs que també en aquests contextos
l’evangeli és portador de llum i capaç de guarir la debilitat de l’home. Nosaltres
no som qui per conduir l’obra de l’evangelització, sinó Déu. Com ens ha
recordat el Papa: «La primera paraula, la iniciativa vertadera, l’activitat
vertadera ve de Déu i només introduint-nos en aquesta iniciativa divina, només
implorant aquesta iniciativa divina, podem nosaltres també arribar a ser ―amb
ell i en ell― evangelitzadors» (Benet XVI, Meditació de la primera congregació
general de la XIII Assemblea general ordinària del Sínode dels Bisbes, Roma, 8
d’octubre de 2012).
7. Evangelització, família i vida consagrada
Des
de la primera evangelització la transmissió de la fe, en el transcurs de les
generacions, ha trobat un lloc natural en la família. En ella ―amb un rol molt
significatiu desenvolupat per les dones, sense que amb això vulguem disminuir
la figura paterna i la seva responsabilitat― els signes de la fe, la
comunicació de les primeres veritats, l’educació en la pregària, el
testimoniatge dels fruits de l’amor, han estat infosos en la vida dels nens i
adolescents en el context de l’atenció que tota família reserva al creixement
dels seus infants. Malgrat la diversitat de les situacions geogràfiques,
culturals i socials, tots els bisbes del Sínode han confirmat aquest paper
essencial de la família en la transmissió de la fe. No es pot pensar en una
nova evangelització sense sentir-nos responsables de l’anunci de l’evangeli a
les famílies i sense ajudar-los en la tasca educativa.
No
amaguem el fet que avui la família, que es constitueix amb el matrimoni d’un
home i una dona que els fa «una sola carn» (Mt 19,6) oberta a la vida, està
atacada per tot arreu per factors de crisi, envoltada de models de vida que la
penalitzen, oblidada de les polítiques de la societat, de la qual és cèl·lula
fonamental, no sempre respectada en els seus ritmes ni sostinguda en els seus
esforços per les comunitats eclesials mateixes. Precisament per això ens veiem
impulsats a afirmar que hem de desenvolupar una atenció especial per la família
i per la seva missió en la societat i en l’Església, creant itineraris
específics d’acompanyament abans i després del matrimoni. Volem expressar la
nostra gratitud a tants esposos i famílies cristianes que amb el seu
testimoniatge continuen mostrant al món una experiència de comunió i de servei
que és llavor d’una societat més fraternal i pacífica.
La
nostra reflexió s’ha dirigit també a les situacions familiars i de convivència
en què no es mostra la imatge d’unitat i d’amor per a tota la vida que el
Senyor ens ha ensenyat. Hi ha parelles que conviuen sense el vincle sacramental
del matrimoni; augmenten situacions familiars irregulars construïdes sobre el
fracàs de matrimonis anteriors: esdeveniments dolorosos que repercuteixen fins
i tot sobre l’educació en la fe dels fills. A tots ells els volem dir que
l’amor de Déu no abandona ningú, que l’Església els estima i és una casa
acollidora amb tots, que continuen sent membres de l’Església, encara que no
puguin rebre l’absolució sacramental ni l’eucaristia. Que les comunitats
catòliques estiguin obertes a acompanyar tots aquells que viuen aquestes
situacions i afavoreixin camins de conversió i de reconciliació.
La
vida familiar és el primer lloc on l’Evangeli es troba amb la vida ordinària i
mostra la seva capacitat de transformar les condicions fonamentals de l’existència
en l’horitzó de l’amor. Però no menys important és, per al testimoniatge de
l’Església, mostrar com aquesta vida en el temps s’obre a una plenitud que va
més enllà de la història dels homes i que condueix a la comunió eterna amb Déu.
Jesús no es presenta a la dona samaritana simplement com aquell que dóna la
vida sinó com el qui dóna la «vida eterna» (Jn 4,14). El do de Déu que la fe fa
present, no és simplement la promesa d’unes condicions de vida millors en
aquest món, sinó l’anunci que el sentit últim de la nostra vida va més enllà
d’aquest món i es troba en aquella comunió plena amb Déu que esperem al final
dels temps.
D’aquest
sentit de la vida humana més enllà del que és terrenal són testimonis
particulars en l’Església i en el món aquells que el Senyor ha cridat a la vida
consagrada, una vida que, precisament perquè està dedicada totalment a ell, en
l’exercici de la pobresa, de la castedat i de l’obediència, és el signe d’un
món futur que relativitza qualsevol bé d’aquest món. Que de l’Assemblea del
Sínode dels Bisbes arribi a aquests germans i germanes nostres la gratitud per
la seva fidelitat a la crida del Senyor i per la contribució que han fet i fan
a la missió de l’Església, l’exhortació a l’esperança en situacions gens fàcils
per a ells en aquests temps de canvi i la invitació a reafirmar-se com a
testimonis i promotors de nova evangelització en els diferents àmbits de la
vida en què els carismes de cada institut els situa.
8. La comunitat eclesial i els diversos agents de l’evangelització
L’obra
de l’evangelització no és feina exclusiva d’algú en l’Església sinó del conjunt
de les comunitats eclesials, on es té accés a la plenitud dels instruments de
l’encontre amb Jesús: la Paraula, els sagraments, la comunió fraternal, el
servei de la caritat, la missió.
En
aquesta perspectiva emergeix sobretot el paper de la parròquia com a presència
de l’Església en el territori on viuen els homes, «font de la vila», com li
agradava anomenar-la Joan XXIII, en la qual tothom pot beure trobant la frescor
de l’Evangeli. La seva funció roman imprescindible, encara que les condicions
particulars poden requerir una articulació en petites comunitats o vincles de
col·laboració en contextos més amplis. Sentim, ara, el deure d’exhortar les
nostres parròquies a unir a la tradicional cura pastoral del poble de Déu les
noves formes de missió que requereix la nova evangelització. Aquestes, han
d’arribar també a les variades formes de pietat popular.
En
la parròquia continua sent decisiu el ministeri del sacerdot, pare i pastor del
seu poble. A tots els preveres, els bisbes d’aquesta Assemblea sinodal
expressen gratitud i proximitat fraternal per la seva no fàcil tasca i els
invitem a unir-se cada cop més al presbiteri diocesà, a una vida espiritual
cada cop més intensa i a una formació permanent que els faci capaços d’afrontar
els canvis socials.
Al
costat dels sacerdots reconeixem la presència dels diaques així com l’acció
pastoral dels catequistes i de tantes figures ministerials i d’animació en el
camp de l’anunci i de la catequesi, de la vida litúrgica, del servei caritatiu,
així com les diverses formes de participació i de coresponsabilitat de part
dels fidels, homes i dones, la dedicació dels quals en els diversos serveis de
les nostres comunitats no serà mai suficientment reconeguda. També a tots ells
els demanem que orientin la seva presència i el seu servei a l’Església en
l’òptica de la nova evangelització, tenint cura de la pròpia formació humana i
cristiana, el coneixement de la fe i la sensibilitat pels fenòmens culturals
actuals.
Mirant
els laics, una paraula específica es dirigeix a les diferents formes
d’associació, antigues i noves, junt amb els moviments eclesials i les noves
comunitats. Totes elles són expressions de la riquesa dels dons que l’Esperit
lliura a l’Església. També a aquestes formes de vida i compromís en l’Església
expressem la nostra gratitud, exhortant-les a la fidelitat al propi carisma i a
la plena comunió eclesial, de manera especial en l’àmbit de les Esglésies
particulars.
Donar
testimoniatge de l’Evangeli no és privilegi exclusiu de ningú. Reconeixem amb
goig la presència de tants homes i dones que amb la seva vida són signes de
l’Evangeli enmig del món. Ho reconeixem també en tants germans i germanes
nostres cristians amb els quals la unitat no és encara perfecta, malgrat que
han estat marcats amb el baptisme del Senyor i en són anunciadors. En aquests
dies ens ha commogut l’experiència d’escoltar les veus de tants responsables
d’Esglésies i Comunitats eclesials que ens han donat testimoniatge de la seva
set de Crist i de la seva dedicació a l’anunci de l’evangeli, convençuts també
ells que el món té necessitat d’una nova evangelització. Estem agraïts al
Senyor per aquesta unitat en l’exigència de la missió.
9. Perquè els joves puguin trobar-se amb Crist
Ens
sentim propers als joves d’una manera molt especial, perquè són part rellevant
del present i del futur de la humanitat i de l’Església. La mirada dels bisbes
cap a ells ho és tot menys pessimista. Preocupada, sí, però no pessimista.
Preocupada perquè justament sobre ells vénen a confluir els embats més
agressius d’aquests temps; no pessimista, però, sobretot perquè ―ho ressaltem―
l’amor de Crist és qui mou el profund de la història, i a més perquè descobrim
en els nostres joves aspiracions profundes d’autenticitat, de veritat, de
llibertat, de generositat, de les quals estem convençuts que només Crist pot
ser resposta capaç de sadollar-los.
Volem
ajudar-los en la seva recerca i invitem les nostres comunitats perquè, sense
reserves, entrin en una dinàmica d’escolta, de diàleg i de propostes valentes
davant la difícil condició juvenil. Per aprofitar i no apagar la potència del
seu entusiasme. I per sostenir en favor seu la batalla justa contra els llocs
comuns i les especulacions interessades de les forces d’aquest món, esforçades
per dissipar les seves energies i per exhaurir-les en el seu interès, suprimint
en ells qualsevol memòria agraïda pel passat i qualsevol plantejament seriós
pel futur.
La
nova evangelització té un camp particularment ardu però al mateix temps
apassionant en el món dels joves, com ho mostren no poques experiències, des de
les més multitudinàries com les Jornades Mundials de la Joventut, a aquelles
més amagades però no menys importants, com les nombroses i diverses
experiències d’espiritualitat, servei i missió. Als joves els reconeixem un rol
actiu en l’obra de l’evangelització, sobretot en els seus ambients.
10. L’Evangeli en diàleg amb la cultura i l’experiència humana i amb
les religions
La
nova evangelització té el seu centre en Crist i en l’atenció a la persona
humana, per fer possible l’encontre amb ell. Però el seu horitzó és tan ampli
com el món i no es tanca a cap experiència de l’home. Això significa que ella
conrea, amb atenció particular, el diàleg amb les cultures, amb la confiança de
poder trobar en totes elles les «llavors del Verb» de les quals parlaven els
Sants Pares. En particular, la nova evangelització té necessitat d’una aliança
renovada entre fe i raó, amb la convicció que la fe té recursos suficients per
acollir els fruits d’una raó sana oberta a la transcendència i té, al mateix
temps, la força de guarir els límits i les contradiccions amb què la raó pot
ensopegar. La fe no deixa de contemplar els interrogants aguts que suposa la
presència del mal en la vida i la història dels homes, trobant la llum de la
seva esperança en la Pasqua de Crist.
L’encontre
entre fe i raó nodreix l’esforç de la comunitat cristiana en el món de
l’educació i de la cultura. Un lloc especial en aquest camp l’ocupen les
institucions educatives i d’investigació: escoles i universitats. On es
desenvolupa el coneixement sobre l’home i es dóna una acció educativa,
l’Església es veu impulsada a testimoniar la seva experiència i a contribuir a
una formació integral de la persona. En aquest àmbit mereixen una atenció
especial les escoles i universitats catòliques, en les quals l’obertura a la
transcendència, pròpia de qualsevol itinerari cultural sincer i educatiu, ha de
completar-se amb camins d’encontre amb la persona de Jesucrist i de la seva
Església. Els bisbes donen les gràcies a tots els qui, en condicions moltes
vegades difícils, exerceixen aquesta tasca.
L’evangelització
exigeix que es presti gran atenció al món de la comunicacions socials, que són
un camí, especialment en el cas dels nous mitjans, en el qual s’entrecreuen
tantes vides, tants interrogants i tantes expectatives. Són el lloc on moltes
vegades es formen les consciències i es mostren els fets de la pròpia vida i
han de ser una oportunitat nova per a arribar al cor dels homes.
Un
àmbit particular d’encontre entre fe i raó es dóna avui en el diàleg amb el
coneixement científic. Aquest, per altra banda, no es troba lluny de la fe,
sent manifestació d’aquell principi espiritual que Déu ha posat en les seves
criatures i que els permet comprendre les estructures racionals que es troben a
la base de la creació. Quan la ciència i la tècnica no presumeixen de tancar la
concepció de l’home i del món en un àrid materialisme es converteixen, llavors,
en un aliat preciós per al desplegament de la humanització de la vida. També
als responsables d’aquesta tasca delicada es dirigeix el nostre agraïment.
Volem,
a més, agrair el seu esforç als homes i dones que es dediquen a una altra
expressió del geni humà: l’art en les seves diverses formes, des de les més
antigues a les més recents. En les seves obres, quan tendeixen a donar forma a
la tensió de l’home envers la bellesa, reconeixem una manera particularment
significativa d’expressió de l’espiritualitat. Estem especialment agraïts quan
les seves boniques creacions ens ajuden a fer evident la bellesa del rostre de
Déu i de les seves criatures. La via de la bellesa és un camí particularment
eficaç de la nova evangelització.
Més
enllà de l’art, qualsevol obra de l’home és un espai en què, mitjançant el
treball, ell es fa cooperador de la creació divina. Al món de l’economia i del
treball volem recordar com de la llum de l’evangeli sorgeixen algunes crides
urgents: alliberar el treball d’aquelles condicions que no poques vegades el
transformen en un pes insuportable amb una perspectiva incerta, amenaçada per
la desocupació, especialment entre els joves; posar la persona humana al centre
del desenvolupament econòmic, i pensar aquest mateix desenvolupament com una
ocasió de creixement de la humanitat en justícia i unitat. L’home, a través del
treball amb què transforma el món, està cridat a salvaguardar el rostre que Déu
ha volgut donar a la seva creació, també per responsabilitat envers les generacions
futures.
L’evangeli
il·lumina també les situacions de sofriment en la malaltia. En elles, els
cristians estan cridats a mostrar la proximitat de l’Església amb els malalts i
discapacitats i amb aquells que amb professionalitat i humanitat treballen per
la seva salut.
Un
àmbit en què la llum d’evangeli pot i ha d’il·luminar els passos de la
humanitat és el de la vida política, a la qual es demana un compromís de cura
desinteressada i transparent pel bé comú, des del respecte total a la dignitat
de la persona humana des de la seva concepció fins a la seva fi natural, de la
família fundada sobre el matrimoni d’un home i una dona, de la llibertat
educativa, en la promoció de la llibertat religiosa, en l’eliminació de les
injustícies, les desigualtats, les discriminacions, la violència, el racisme,
la fam i la guerra. Als polítics cristians que viuen el precepte de la caritat
se’ls demana un testimoniatge clar i transparent en l’exercici de les seves
responsabilitats.
El
diàleg de l’Església té el seu destinatari natural, finalment, en els seguidors
de les religions. Si evangelitzem és perquè estem convençuts de la veritat de
Crist, i no perquè estiguem contra ningú. L’evangeli de Jesús és pau i alegria,
i els seus deixebles s’alegren de reconèixer quanta bondat i veritat l’esperit
religiós humà ha sabut descobrir en el món creat per Déu i ha expressat en les
diferents religions.
El
diàleg amb els creients de les diferents religions vol ser una contribució a la
pau, rebutja qualsevol fonamentalisme i denuncia qualsevol violència que es
produeix contra els creients i les greus violacions dels drets humans. Les
Esglésies de tot el món són properes des de la pregària i la fraternitat als
germans que pateixen i demanen als qui tenen a les seves mans els destins dels
pobles que salvaguardin el dret de tots a la lliure elecció, confessió i
testimoniatge de la pròpia fe.
11. L’any de la fe, la memòria del concili Vaticà II i la referència al
Catecisme de l’Església catòlica
En
el camí obert per la nova evangelització podrem sentir-nos a vegades com en un
desert, enmig de perills i privats de referències. El sant pare Benet XVI, en
l’homilia de la missa d’obertura de l’Any de la fe, ha parlat d’una
«“desertificació” espiritual» que ha avançat en aquests últims decennis, però
ell mateix ens ha donat força afirmant que «a partir de l’experiència d’aquest
desert, d’aquest buit, és com podem descobrir novament l’alegria de creure, la
seva importància vital per a nosaltres, homes i dones. Al desert es torna a
descobrir el valor del que és essencial per viure» (Benet XVI, Homilia en la
celebració eucarística per a l’obertura de l’Any de la fe, Roma, 11 d’octubre
de 2012). Al desert, com la dona samaritana, s’hi va a la recerca d’aigua i
d’un pou d’on treure’n: feliç aquell que hi troba Crist!
Donem
gràcies al Sant Pare pel do de l’Any de la fe, preciosa entrada en l’itinerari
de la nova evangelització. Li agraïm també que hagi unit aquest Any a la
memòria joiosa pels cinquanta anys de l’obertura del concili Vaticà II, el
magisteri fonamental del qual per al nostre temps es reflecteix en el Catecisme
de l’Església catòlica, reproposat, al cap de vint anys de la seva publicació,
com a referència segura de la fe. Són aniversaris importants que ens permeten reafirmar
la nostra plena adhesió als ensenyaments del Concili i el nostre esforç
convençut a continuar la seva posada en marxa.
12. Contemplant el misteri i propers als pobres
En
aquesta òptica volem indicar a tots els fidels dues expressions de la vida de
la fe que ens semblen de rellevància especial per a incloure-les en la nova
evangelització.
La
primera està constituïda pel do i l’experiència de la contemplació. Només des
d’una mirada adorant al misteri de Déu, Pare, Fill i Esperit Sant, només des de
la profunditat d’un silenci que es posa com a si que acull l’única Paraula que
salva, pot desenvolupar-se un testimoni creïble per al món. Només aquest
silenci orant pot impedir que la paraula de la salvació es confongui en el món
amb els sorolls que l’envaeixen. Torna novament als nostres llavis la paraula
d’agraïment, ara dirigida a tots aquells homes i dones que dediquen la seva
vida, als monestirs i convents, a la pregària contemplativa. Necessitem que
moments de contemplació s’entrecreuin amb la vida ordinària de la gent. Llocs
de l’esperit i del territori que són una crida cap a Déu; santuaris interiors i
temples de pedra que són encreuament obligat per al flux d’experiències que en
ells se succeeixen i en els quals tots podem sentir-nos acollits, fins i tot
aquells que no saben encara el que cerquen.
―
9 ―
L’altre
símbol d’autenticitat de la nova evangelització té el rostre del pobre. Estar
pròxim a qui és a la vora del camí de la vida no és sols exercici de
solidaritat, sinó sobretot un fet espiritual. Perquè en el rostre del pobre
resplendeix el rostre mateix de Crist: «Tot allò que fèieu a un d’aquests
germans meus més petits, m’ho fèieu a mi» (Mt 25,40).
Als
pobres els reconeixem un lloc privilegiat en les nostres comunitats, un lloc
que no exclou ningú, però que vol ser un reflex de com Jesús s’ha unit a ells.
La presència dels pobres en les nostres comunitats és misteriosament potent:
canvia les persones més que un discurs, ensenya fidelitat, fa entendre la
fragilitat de la vida, exigeix pregària; en definitiva, condueix a Crist.
El
gest de la caritat, al mateix temps, ha de ser acompanyat pel compromís amb la
justícia, amb una crida que es realitza a tots, rics i pobres. Per això és
necessària la introducció de la doctrina social de l’Església en els itineraris
de la nova evangelització i tenir cura de la formació dels cristians que
treballen al servei de la convivència humana des de la vida social i política.
13. Una paraula a les Esglésies de les diferents regions del món
La
mirada dels bisbes reunits en Assemblea sinodal abraça totes les comunitats
eclesials presents arreu del món. Una mirada d’unitat, perquè és única la crida
a l’encontre amb Crist, però sense oblidar la diversitat.
Una
consideració particular, plena d’afecte i gratitud, reservem els bisbes reunits
al Sínode a vosaltres, cristians de les Esglésies orientals catòliques, hereus
de la primera difusió de l’Evangeli, experiència custodiada per vosaltres amb
amor i fidelitat, i a vosaltres, cristians presents a l’Est d’Europa. Avui
l’evangeli se us reproposa com nova evangelització a través de la vida
litúrgica, la catequesi, la pregària familiar diària, el dejuni, la solidaritat
entre les famílies, la participació dels laics en la vida de la comunitat i en
el diàleg amb la societat. En no pocs llocs les vostres Esglésies són sotmeses
a proves i tribulacions que donen testimoniatge de la vostra participació en la
creu de Crist; alguns fidels estan obligats a emigrar i, mantenint viva la
pertinença a les seves comunitats d’origen, poden contribuir a la tasca
pastoral i a l’obra de l’evangelització en els països d’acollida. Que el Senyor
continuï beneint la vostra fidelitat i que damunt el vostre futur brillin
horitzons de confessió ferma i pràctica de la fe en condicions de pau i de
llibertat religiosa.
Ens
dirigim a vosaltres, homes i dones, que viviu als països de l’Àfrica, i
ressaltem la nostra gratitud pel testimoniatge que oferiu de l’evangeli moltes
vegades en situacions humanes molt difícils. Us exhortem a reactivar l’evangelització
rebuda en temps encara recents, a edificar-vos com a Església «família de Déu»,
a reforçar la identitat de la família i a sostenir el treball dels sacerdots i
catequistes, especialment en les petites comunitats cristianes. Afirmem, per
altra banda, l’exigència de desenvolupar l’encontre de l’evangeli amb les
cultures antigues i noves. Dirigim una crida d’atenció al món de la política i
als governs dels diferents països africans perquè, amb la col·laboració de tots
els homes de bona voluntat, es promoguin els drets humans fonamentals i el
continent sigui alliberat de la violència i els conflictes que el turmenten.
Els
bisbes de l’Assemblea sinodal us inviten als cristians d’Amèrica del Nord a
respondre amb goig a la crida de la nova evangelització, mentre admirem com en
la vostra jove història les vostres comunitats cristianes han donat fruits
generosos de fe, de caritat i de missió. També convé reconèixer que moltes de
les expressions de la cultura de la vostra societat estan lluny de l’Evangeli.
Es fa, doncs, necessària una invitació a la conversió, de la qual neix un
compromís que no us col·loca fora de la vostra cultura, sinó que us crida a
oferir a tots la llum de la fe i la força de la vida. Mentre acolliu en les
vostres generoses terres nova població d’immigrants i refugiats, estigueu
disposats a obrir les portes de les vostres cases a la fe. Fidels als
compromisos adquirits en l’Assemblea sinodal per a Amèrica, sigueu solidaris
amb l’Amèrica Llatina en la permanent tasca d’evangelització del vostre
continent.
El
mateix sentiment de gratitud dirigeix l’Assemblea del Sínode a les Esglésies
d’Amèrica Llatina i del Carib. Ens crida l’atenció en particular com s’han
desenvolupat a través dels segles en els vostres països formes de pietat popular
fortament arrelades en els cors de tants de vosaltres, formes de servei en la
caritat i de diàleg amb les cultures. Ara, davant els desafiaments del present,
sobretot la pobresa i la violència, l’Església a Llatinoamèrica i al Carib és
exhortada a viure en un estat permanent de missió, anunciant l’evangeli amb
esperança i alegria, formant comunitats de vertaders deixebles missioners de
Jesucrist, mostrant amb el vostre testimoniatge com l’evangeli és font d’una
societat justa i fraternal. També el pluralisme religiós interroga les vostres
Esglésies i els exigeix un anunci renovat de l’evangeli.
També
a vosaltres, cristians de l’Àsia sentim la necessitat de dirigir-vos una
paraula d’enfortiment i d’exhortació. La vostra presència, malgrat ser una
petita minoria al continent en què viuen gairebé dos terços de la població
mundial, és una llavor profunda, confiada a la força de l’Esperit, que creix en
el diàleg amb les diferents cultures, amb les antigues religions i amb tants
pobres. Encara que a vegades està situada al marge de la vida social i en
alguns llocs fins i tot és perseguida, l’Església de l’Àsia, amb la seva fe
forta, és una presència preciosa de l’evangeli de Crist que anuncia justícia,
vida i harmonia. Cristians de l’Àsia, sentiu la proximitat fraternal dels
cristians dels altres països del món, els quals no poden oblidar que en el
vostre continent, a la Terra Santa, va néixer, va viure, va morir i va
ressuscitar el mateix Jesús.
Una
paraula de reconeixement i d’esperança volem dirigir els bisbes a les Esglésies
del continent europeu, avui en part marcat per una forta secularització, a
vegades agressiva, i encara avui ferit pels llargs decennis de governs marcats
per ideologies enemigues de Déu i de l’home. Reconeixem el vostre passat i
també el vostre present, en el qual l’Evangeli ha creat a Europa certeses i
experiències de fe concretes i decisives per a l’evangelització del món sencer,
molts cops sobreïxents de santedat: riquesa del pensament teològic, varietat
d’expressions carismàtiques, formes diverses al servei de la caritat amb els
pobres, experiències contemplatives profundes, creació d’una cultura
humanística que ha contribuït a donar rostre a la dignitat de la persona i a la
construcció del bé comú. Les dificultats del present no us poden deixar
abatuts, benvolguts cristians europeus: us han de desafiar a un anunci més
joiós i viu de Crist i del seu evangeli de vida.
Els
bisbes de l’Assemblea sinodal saluden, finalment, els pobles d’Oceania, que
viuen sota la protecció de la Creu del Sud, i els donem gràcies pel testimoni
de l’evangeli de Jesús. La nostra pregària per vosaltres és perquè, com la dona
samaritana al pou, també vosaltres sentiu viva la set d’una vida nova i pugueu
escoltar la Paraula de Jesús que diu: «Si sabessis quin és el do de Déu» (Jn
4,10). Comprometeu-vos a predicar l’Evangeli i a fer conèixer Jesús en el món
d’avui. Us exhortem a trobar-lo en la vostra vida quotidiana, a escoltar-lo i a
descobrir, mitjançant la pregària i la meditació, la gràcia de poder dir:
«Sabem que aquest és realment el salvador del món» (Jn 4,42).
14. L’estrella de Maria il·lumina el desert
A
punt de finalitzar aquesta experiència de comunió entre els bisbes de tot el
món i de col·laboració amb el ministeri del successor de Pere, sentim ressonar
en nosaltres el manament de Jesús als seus Apòstols: «Aneu, doncs, a tots els
pobles i feu-los deixebles meus […]. Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a
la fi del món» (Mt 28,19-20). La missió de l’Església no es dirigeix a un
territori en concret, sinó que surt a l’encontre dels plecs més foscos del cor
dels nostres contemporanis, per portar-los a l’encontre amb Jesús, el Vivent
que es fa present en les nostres comunitats.
Aquesta
presència omple de goig els nostres cors. Agraïts pel do rebut d’ell en aquests
dies li dirigim el nostre cant de lloança: «La meva ànima magnifica el Senyor
[...] perquè el Totpoderós obra en mi meravelles» (Lc 1,46.49). Les paraules de
Maria són també les nostres: el Senyor ha fet realment grans coses a través
dels segles per la seva Església en els diferents racons del món, i nosaltres
el lloem, amb la certesa que no deixarà de mirar la nostra pobresa per
desplegar la potència del seu braç fins i tot en els nostres dies i
sostenir-nos en el camí de la nova evangelització.
La
figura de Maria ens orienta en el camí. Aquest camí, com ens ha dit Benet XVI,
podrà semblar una ruta en el desert; sabem que hem de recórrer-lo portant amb
nosaltres l’essencial: el do de l’Esperit Sant, la proximitat de Jesús, la
veritat de la seva Paraula, el pa eucarístic que ens alimenta, la fraternitat
de la comunió eclesial i l’impuls de la caritat. És l’aigua del pou la que fa
florir el desert i com a la nit en el desert les estrelles es fan més
brillants, així en el cel del nostre camí resplendeix amb vigor la llum de
Maria, l’Estrella de la nova evangelització a la qual, confiats, ens encomanem.
No hay comentarios:
Publicar un comentario