.
.
FINESTRÓ
NIGERÍ
Fa temps que no us escric.
Penso, a vegades, que ja no tinc gaire res per dir o que és poc interessant. De
la crisi ja en tenim les orelles ben embussades i el cor se’ns en ha empedreït.
Sort que no desconnectem mai el record i l’amistat. A mi, la rauxa m’escalfa la
sang d’entrada, el seny la tempera després i ambdós s’acorden tot seguit per
fer parlar el cor. Som hi, doncs.
Segur que tenim inseguretat per temps:
“Vés molt en compte i sigues
prudent.” Això em recomanava el comandant de la guàrdia nacional de Tillaberi
fa cosa d’un mes. Fins aquell dia ningú no m’havia dit ni piu. Que m’ho facin
saber ara no m’estranya gens ni mica. Hi ha hagut segrestaments a l’altra banda
de la frontera, al Mali, no massa lluny d’aquesta localitat. Fa un any i escaig
que varen emportar-se dos joves francesos d’un bar de Niamey; la persecució
dels terroristes va ser fulminant però va acabar malament amb morts per tots
costats. Justament, el comandant que em feia aquesta advertència en va resultar
ferit greu i s’entén que no tingui cap més ganes de córrer darrere els
malfactors. Tillaberi és la capital d’una important i vasta regió, a 115 km de
Niamey, considerada límit en cosa de seguretat territorial. Sóc pràcticament
l’únic europeu que hi resideix els caps de setmana al servei de la petita
comunitat cristiana i de qui sigui; per ara i tant, m’hi passejo i visito la
gent sense cap mena d’inquietud.
D’ençà que hi ha hagut les
revoltes en els països àrabs, a Líbia en particular, molts combatents han fugit
emportant-se armes de tot tipus creant una més greu inseguretat en tota la
banda saheliana que cobreix varis països. La immensa part de desert del Níger
esdevé terra de ningú o, si voleu, terra de tothom que hi descobreix una bona jaça,
un refugi. Els islamistes de AQMI (Alquaida en el Maghreb Islàmic), altres
faccions terroristes i el banditisme s’han folrat d’armes i municions. Per
altra part, provinent del sud, de la veïna Nigèria, hi ha la secta musulmana anomenada
Boko Haram que actua amb una extremada violència contra tota mena de presència
sociocultural occidental; s’autoanomenen “talibans nigerians”. Aquests països
ja tenien prou feina a lluitar contra la fam i la pròpia corrupció, ara
esdevindrà encara més difícil posar-se dempeus i vetllar per aconseguir un
mínim de seguretat sobirana.
Complir 70 anys sense pastís ni bufar espelmes:
Els vaig complir el mes de juny
passat sense rebombori ni esclat, com m’agrada. Però el número 7 porta plenitud
i se’l veu més cofoi, més ben arrodonit en els 70 anys de vida; em va fer
agafar embranzida per passar tres o quatres mesos treballant com un ximplet en
la traducció i revisió d’uns quants guies didàctics en tres llengües. També em
vaig afanyar a acabar la nova traducció del leccionari en Zarma. Tot plegat, un
pilonàs d’hores d’ordenador i de coordinació del treball que realitzava una
dotzena de col·laboradors.
És prou conegut l’adagi que
diu: “De gent indispensable els cementiris en són plens.” En certa mesura jo
me’n considero un d’ells. No en faig cap motiu de vanagloria, només assumeixo
que m’ha tocat viure-ho així. Un fil conductor d’aprenentatges i de pràctiques
acaba fent-te especialista d’alguna cosa. I ja hi som. La necessitat d’un
servei, la disponibilitat del que el fa i, diguem-ho tot, una certa dèria per
aconseguir resultats, et porten viu cap al cementiri dels indispensables. És
cert també que amb el mateix salva conducte d’indispensable, conscient de que
cal preparar l’esdevenidor, vaig burxant a tort i a dret per trobar relleus,
gent disposada a fer aquesta feina. Lo fotut és que si no se’n té la ceba, és
massa feixuc passar hores i més hores remugant conceptes, mirant de
inculturar-los bo i trobant-ne la traducció adequada.
Però no exagerem, tampoc cal
ser res de l’altre món. Si gosava penjar-me discretament una medalleta, seria just
la de la tenacitat. Ara bé, mirant a l’entorn o una mica més enllà, hi
descobreixo, sobretot en el món femení, moltes persones generoses a vessar,
d’una exquisida discreció, que fan un treball realment “indispensable” durant
tota la seva vida; són senzillament irreemplaçables com ho han sigut les
nostres mares. Això em consola a bastament. No surten ni en els diaris ni
s’emmirallen en el Facebook però es guanyen a pols el seu saber ser i fer únic,
“indispensable”. I si massa m’apureu, tindria ganes de ficar-nos tots en un
mateix sac: sempre serem indispensables per a estimar de debò; ningú altre ho
farà en lloc nostre i, al final, l’estimar encara ens restarà com un deute.
Aquesta santa mare Església que ens fa patir:
Fa molt temps que ho vèiem a
venir. Ara ja ens ha arribat la grossa onada de restauració, amb un reguitzell
de frenades a l’obertura de visió del Concili Vaticà II. Sembla, a més, que
s’hagi programat un enterrament progressiu del seu esperit i de la dinàmica
evangèlica que potencia ser sal i llevat en el món. Ja no es tracta d’evolucionar
i créixer en espiral ascendent. Més aviat reculem amb una involució reductiva
entorn de la pròpia comunitat, del nou moviment conservador, del cercle d’activitats
parroquials. El criteri consensuat és “sentir-se segur en la fe”, seguir les
bones roderes. Per això cal el clima que proporciona l’exercici del “ministeri
apostòlic” sense cap contaminació de laïcisme. Hi ha també els signes exteriors
inconfusibles: el retorn a la vestimenta anacrònica del clero i dels
religiosos, l’abillament litúrgic fastuós i ranci a la vegada. Què s’ha de dir
de l’aferrament al ritualisme encarcarat i de la reintroducció del llatí? Déu
meu, on anirem a parar? No s’explica gaire bé si no és per un afany de
mimetisme del que impera en el Vaticà, per seguir la moda retro o fer mèrits.
Per altra banda, tinc la impressió que, en el fons, hi ha un desig de mantenir
ben agafades les regnes del món religiós, les del poder “sagrat” que la religió
confereix als seus ministres.
I prou, que ja és massa. Deixo
aquesta llastimosa lletania. Tinc només por que, un dia o altre, ens acorralin
cap a una zona perillosa que en podríem dir de “desobediència eclesiàstica” que
no voldria dir “eclesial” ni, encara menys, rebuig de l’Església. ¿Qui no
estima la seva mare malgrat la pila de defectes que pugui tenir? Tampoc
renunciem doncs a aquesta evidència tractant-se de l’Església. Cal però que
deixi de monopolitzar la Veritat
i que aculli totes les altres parts de veritat repartides arreu. Mai ha servit,
d’ençà de Jesús, de posar-se d’esquena al món dient que és substancialment dolent
i pervers. O bé, ¿el pla de salvació universal s’ha encongit tant que deixaria
fora tres quartes parts de la humanitat?
Alguna vegada m’han fet passar
per ser un eixelebrat amb reminiscències del maig del 68 francès. És gat per
llebre. No té res a veure amb els qui ens varen ordenar i vàrem néixer com a
capellans el 65 a
redós del Concili, quan sortien els primers documents alliberadors i poc
després se’n feia la clausura. A la revolució del 68, ja érem ben desmamats i
acampats. Deu ser doncs aquesta arrencada inicial la que ara ens fa fer posar
les mans al cap bo i demanant-nos on anirem a parar. Per tant, és un crit
d’alerta que no ens hauria de desencisar ni fer baixar els braços. La vocació
de deixebles de Jesús, de servidors del Regne de Déu en comunió amb la santa
mare Església, ens ofereix sempre la màxima garantia de mai treballar en va.
Bon any nou, pau de debò i
energia interior renovada per a tothom!
Niamey, a primers de gener de
2012
Josep Frigola
.
.
