.
.
Quan un «A-DÉU» s'albira...
.
.
.
Testament del p. Christian de Chergé, prior del Monestir de Tibhirine Algèria), fet dos anys abans de la seva mort.
Si m’arribava un dia –i aquest dia podria ser avui– que fos víctima del terrorisme que ara sembla voler abastar tots els estrangers que viuen a Algèria, jo voldria que la meva comunitat, la meva Església, la meva família, recordin que la meva vida estava LLIURADA a Déu i a aquest país.
Que acceptin que l'Únic Amo de tota vida no podria restar al marge d’aquesta partença brutal.
Que preguin per mi: Com podria jo ser trobat digne d’una tal ofrena?
Que sàpiguen associar aquesta mort a tantes altres tan violentes i abandonades en la indiferència de l'anonimat. La meva vida no té més valor que una altra.
Tampoc no en té menys.
En tot cas, no té la innocència de la infància.
He viscut prou com per a saber‐me còmplice del mal que sembla, desgraciadament, prevaldre en el món, còmplice fins i tot d’aquell que em podria colpejar cegament.
Desitjaria, arribat el moment, tenir aquest instant de lucidesa que em permeti de demanar el perdó de Déu i el dels meus germans en humanitat, i alhora de perdonar de tot cor el qui m'hagi pogut ferir.
Jo no seria capaç de desitjar una mort com aquesta.
Em sembla important de dir‐ho en veu alta.
En efecte, no veig com podria alegrar‐me que aquest poble que jo estimo sigui acusat, indistintament, del meu assassinat.
Seria pagar molt car allò que se’n dirà, potser, la «gràcia del martiri» si ha de ser deguda a un algerià, sigui qui sigui, sobretot si diu que actua en fidelitat a allò que ell creu que és l'Islam.
Jo sé el menyspreu amb què s'ha volgut envoltar els algerians considerats globalment.
Conec també les caricatures de l'Islam fomentades per un cert islamisme.
És massa fàcil creure's tranquil de consciència a base identificar aquest camí religiós amb els integrismes dels seus extremistes.
Algèria i l'Islam, per a mi són altra cosa, és un cos i un ànima.
Bé prou que ho he proclamat, crec, coneixent com conec tot el que d'ells he rebut, retrobant‐hi ben sovint el dret fil conductor de l'Evangeli après sobre els genolls de la meva mare, la meva primeríssima Església, precisament a Algèria i, ja des de llavors, en el respecte dels creients musulmans.
La meva mort, evidentment, semblarà donar la raó als qui m'han tractat, a la lleugera, d'ingenu o d'idealista: «Que digui ara què en pensa d'això!»
Però aquests han de saber que d’una vegada per totes serà satisfeta la meva més punyent curiositat. Llavors, si Déu vol, podré endinsar la meva mirada en la del Pare per contemplar amb Ell els seus fills de l'Islam tal com Ell els veu, tot il∙luminats per la glòria de Crist, fruits de la Seva Passió, inundats pel Do de l'Esperit, que té sempre el goig secret d'establir la
comunió i restablir la semblança, jugant amb les diferències.
Per aquesta vida perduda, totalment meva i totalment d'ells, jo en dono gràcies a Déu que sembla haver‐la volguda enterament per a aquest GOIG, contra tot i malgrat tot.
En aquest «GRÀCIES» en què tot és dit, definitivament, sobre la meva vida, jo us incloc, per descomptat, amics d'ahir i d'avui, i vosaltres, amics d'aquí, al costat de la meva mare i el meu pare, les meves germanes i germans i els seus, cèntuple convingut segons la promesa.
I també a tu, amic de l'últim instant, que no hauràs sabut el que feies.
Sí, també per a tu, vull aquest «GRÀCIES» i aquest «ADÉU », un Déu que ha pres el teu mateix rostre.
I que ens sigui concedit de retrobar‐nos, lladres feliços en el paradís, si així ho vol Déu, el nostre Pare, teu i meu.
AMEN! INSHALLAH!
Alger, 1‐12‐1993. Tibhirine, 1‐1‐1994.
Christian de Chergé,
Prior del Monestir de Tibhirine (Algèria)
Si m’arribava un dia –i aquest dia podria ser avui– que fos víctima del terrorisme que ara sembla voler abastar tots els estrangers que viuen a Algèria, jo voldria que la meva comunitat, la meva Església, la meva família, recordin que la meva vida estava LLIURADA a Déu i a aquest país.
Que acceptin que l'Únic Amo de tota vida no podria restar al marge d’aquesta partença brutal.
Que preguin per mi: Com podria jo ser trobat digne d’una tal ofrena?
Que sàpiguen associar aquesta mort a tantes altres tan violentes i abandonades en la indiferència de l'anonimat. La meva vida no té més valor que una altra.
Tampoc no en té menys.
En tot cas, no té la innocència de la infància.
He viscut prou com per a saber‐me còmplice del mal que sembla, desgraciadament, prevaldre en el món, còmplice fins i tot d’aquell que em podria colpejar cegament.
Desitjaria, arribat el moment, tenir aquest instant de lucidesa que em permeti de demanar el perdó de Déu i el dels meus germans en humanitat, i alhora de perdonar de tot cor el qui m'hagi pogut ferir.
Jo no seria capaç de desitjar una mort com aquesta.
Em sembla important de dir‐ho en veu alta.
En efecte, no veig com podria alegrar‐me que aquest poble que jo estimo sigui acusat, indistintament, del meu assassinat.
Seria pagar molt car allò que se’n dirà, potser, la «gràcia del martiri» si ha de ser deguda a un algerià, sigui qui sigui, sobretot si diu que actua en fidelitat a allò que ell creu que és l'Islam.
Jo sé el menyspreu amb què s'ha volgut envoltar els algerians considerats globalment.
Conec també les caricatures de l'Islam fomentades per un cert islamisme.
És massa fàcil creure's tranquil de consciència a base identificar aquest camí religiós amb els integrismes dels seus extremistes.
Algèria i l'Islam, per a mi són altra cosa, és un cos i un ànima.
Bé prou que ho he proclamat, crec, coneixent com conec tot el que d'ells he rebut, retrobant‐hi ben sovint el dret fil conductor de l'Evangeli après sobre els genolls de la meva mare, la meva primeríssima Església, precisament a Algèria i, ja des de llavors, en el respecte dels creients musulmans.
La meva mort, evidentment, semblarà donar la raó als qui m'han tractat, a la lleugera, d'ingenu o d'idealista: «Que digui ara què en pensa d'això!»
Però aquests han de saber que d’una vegada per totes serà satisfeta la meva més punyent curiositat. Llavors, si Déu vol, podré endinsar la meva mirada en la del Pare per contemplar amb Ell els seus fills de l'Islam tal com Ell els veu, tot il∙luminats per la glòria de Crist, fruits de la Seva Passió, inundats pel Do de l'Esperit, que té sempre el goig secret d'establir la
comunió i restablir la semblança, jugant amb les diferències.
Per aquesta vida perduda, totalment meva i totalment d'ells, jo en dono gràcies a Déu que sembla haver‐la volguda enterament per a aquest GOIG, contra tot i malgrat tot.
En aquest «GRÀCIES» en què tot és dit, definitivament, sobre la meva vida, jo us incloc, per descomptat, amics d'ahir i d'avui, i vosaltres, amics d'aquí, al costat de la meva mare i el meu pare, les meves germanes i germans i els seus, cèntuple convingut segons la promesa.
I també a tu, amic de l'últim instant, que no hauràs sabut el que feies.
Sí, també per a tu, vull aquest «GRÀCIES» i aquest «ADÉU », un Déu que ha pres el teu mateix rostre.
I que ens sigui concedit de retrobar‐nos, lladres feliços en el paradís, si així ho vol Déu, el nostre Pare, teu i meu.
AMEN! INSHALLAH!
Alger, 1‐12‐1993. Tibhirine, 1‐1‐1994.
Christian de Chergé,
Prior del Monestir de Tibhirine (Algèria)
.
.
