Mes papistes que el Papa?

MES PAPISTES QUE EL PAPA?
.
.
Darrerament semblava que anaven d’excomunions a l’Església Catòlica a Espanya. El portaveu de la Conferència Episcopal, el bisbe Martínez Camino, ha aclarit però, que no es tracta d’excomunicar els parlamentaris que votin a favor de la nova llei d’avortament, sinó que “estan en situació objectiva de pecat” i com que aquest pecat és públic, són pecadors públics. Per tant, només poden ser perdonats i admesos a la comunió si es confessen i si a més rectifiquen públicament el seu pecat.

.
Em sembla que estem jugant amb temes i conceptes molt seriosos que, un cop posats sobre la taula en pla d’amenaça preventiva, perillen de desacreditar a la vegada a polítics (alguns dels quals entren en el joc i desafien els bisbes), a l’Església catòlica (amb la seva majoria silenciosa i generalment desinformada), els bisbes i la Conferència Episcopal. La confusió s’accentua barrejant temes de tipus ètic, religiós, social i polític. És perillós que el terreny moral, el religiós i el legislatiu s’identifiquin, cosa que només passa en les teocràcies religioses i amb els totalitarismes polítics.
.

Precisament el sant pare Benet XVI, es va pronunciar darrerament contra les teocràcies i els fonamentalismes. Per tant, dubto que es pugui carregar al papa la responsabilitat d’avalar l’afirmació de Martínez Camino i – en el seu cas – de la Conferència Episcopal.
Com ha passat sovint a Espanya, hi ha laics i jerarquia que han sigut, són i volen continuar essent “més papistes que el papa”.

,

El raonament del portaveu de la Conferència Episcopal Espanyola, segons el qual aquesta qualificació de pecadors públics – i per tant exclosos de la comunió eucarística – correspondria a una carta del cardenal Ratzinger, aleshores cap de la Congregació per a la Doctrina de la fe als bisbes dels Estats-Units, és només veritat en part. En ella Ratzinger ho proposava – amb tots els matisos – però no com a doctrina oficial. A més la carta, l’any 2004, era reservada. I periodistes conservadors la van esbombar. Però no devia pas tenir la força d’obligar els bisbes dels Estats Units, quan una gran majoria es va resistir a fer-ne una doctrina de la Conferència episcopal i aquesta ho va deixar a l’albir de cada bisbe. El cardenal Ratzinger va estar-hi d’acord. A més, alguns importants prelats i teòlegs van prendre posició decididament en contra. Un dels cardenals es manifestava preocupat “perquè la sagrada comunió fos transformada en camp de batalla de la política partidista“. Però a Espanya la nota de la conferència episcopal del 27 de novembre diu que aquells polítics “no podran ser admesos a la comunió” o sigui, que se’ls negarà. Si això fos realment avalat per la doctrina pontifícia – cosa que no em consta- , això
representaria un pas més enllà del que va passar als Estats Units..
.

Llàstima que el bisbe portaveu Martínez Camino no hagi posat tant èmfasi – obsessionat ell o els periodistes en el “morbo” de la presumpta excomunió o no-comunió – en el que també ha declarat la Conferència Episcopal: que el “si” a la vida i a unes lleis justes ha d’anar acompanyat d’una adequada educació afectivo-sexual i del recolzament a la dona embarassada. És el que hauríem de fer decididament des de l’Església, amb tanta o més força que llançar amenaces. Estic convençut que aquestes amenaces impediran molts menys avortaments que una acció activa i decidida dels catòlics, junt amb molta gent – la majoria – que creu que l’avortament és també una desgràcia. És clar que aquesta acció no trauria o donaria vots a cap partit.
-
Florenci Costa i Padró
Publicat al diari Regio7 de Manresa. 2009-12-09
.
.