.
.
Comunicat
POLÍTICA/SOCIETAT/POLÍTICA/SOCIETAT/ECONOMIA
Amb IMPOTÈNCIA i ESPERANÇA
17 d’octubre, Dia mundial per a l’eradicació de la pobresa
i Càritas. Barcelona, 13 d’octubre de 2011.- Davant del Dia mundial per a l’eradicació de la pobresa i donada la situació social duríssima que viuen actualment moltes persones i famílies en el nostre país i en el Tercer món, des de Càritas volem manifestar que la situació actual l’estem vivint amb impotència i esperança.
Amb impotència perquè ja fa molts mesos, inclús anys, que denunciem que estem assistint impassibles a dues crisi i mitja (l’econòmica-financera, la de l’habitatge com a factor d’exclusió social, i una mitja crisi social). L’altra mitja, que encara no està en crisi, és la que eviten –fins quan?– familiars, entitats i serveis socials.
Amb impotència quan veiem, amb alarma, les conseqüències que l’atur te en el col·lapse de la vida de moltes persones, joves i grans, sense que s’actuï. No és una emergència econòmica i social tenir 5 milions de persones sense feina? Moltes d’aquestes persones les deixem –com a societat– als vorals i s’hi quedaran per sempre, inclús quan comencem a repuntar d’aquesta virulenta crisi.
Amb impotència quan es diu que falten tants anys per arribar a la situació de partida de la crisi, la del any 2007, quan teníem prop de 2 milions d’aturats. És aquesta la fita? Constantment 2 milions de persones, abocades a no treballar? Cap a on anem?
Amb impotència quan recordem les persones que en els països empobrits del Tercer món malviuen en permanent pobresa, mancats de drets i de llibertat, víctimes de la corrupció dels seus governs i d’altres governs que els neguen tota esperança. Sabem que la seva és una crisi molt més dura i sense un horitzó visible.
Amb impotència assistim, avui sí i demà també, a continues reduccions del poder adquisitiu de les pensions o prestacions de les persones pobres i sense endevinar on volem arribar (augment regressiu d’impostos com l’IVA, congelació prestacions/pensions o retallades en prestacions socials).
Amb impotència perquè Càritas ha de cobrir moltes necessitats bàsiques -que no cobreix l’Estat del Benestar- quan la gran majoria de les persones pobres que atenem no volen subsidis, sinó que volen feina, feina i feina.
Però a Càritas mantenim l’esperança
L’esperança que la societat civil sabrà donar un pas endavant amb iniciatives socials (p.ex Cooperatives) i que tots els que no estem directament afectats per la crisi ens sabrem contagiar de confiança, optimisme i compromís.
L’esperança que després de tantes retallades sabrem actuar sobre les causes de la crisi cercant un Consens sobre l’ocupació de totes les forces polítiques, econòmiques i socials.
L’esperança que els Estats sortiran al rescat de les persones en risc sever d’exclusió per la pèrdua de l’habitatge (la part senzilla i inexperta de les operacions hipotecàries) de la mateixa manera que ho han fet amb les Entitats Financeres (la part forta i experta).
L’esperança que entre tots evitarem que les retallades recaiguin un cop més en els més fràgils.
L’esperança que els països del Nord (els rics) renunciïn (renunciem) a una part del que tenen (tenim) en benefici del Sud.
L’esperança que el neoliberalisme doni pas a una economia social de mercat, caracteritzada pels valors que tenen en compte el factor humà.
I amb l’esperança que la Història no ens hagi de jutjar durament.
i Càritas.– Via Laietana, 5, entl.- 08003 Barcelona. Tel. 662 863 639 - 607 024 183 – www.caritasbcn.org
Con IMPOTENCIA y ESPERANZA
17 de octubre, Día mundial para la erradicación de la pobreza
i Càritas. Barcelona, 13 de octubre de 2011.- Ante el Día mundial para la erradicación de la pobreza y dada la situación social durísima que viven actualmente muchas personas y familias en nuestro país y en el Tercer Mundo, desde Cáritas queremos manifestar que la situación actual la estamos viviendo con impotencia y esperanza.
Con impotencia, porqué hace ya muchos meses, incluso años, que denunciamos que asistimos impasibles a dos crisis y media (la económica-financiera, la de la vivienda como factor de exclusión social, y a media crisis social). La otra media, que todavía no está en crisis, es la que evitan ¿hasta cuándo? familiares, entidades y servicios sociales.
Impotencia cuando vemos, con alarma, las consecuencias que el paro tiene en el colapso de la vida de muchas personas, jóvenes y mayores, sin que se actúe. ¿No es una emergencia económica y social tener 5 millones de personas sin trabajo? A muchas de estas personas las dejamos –como sociedad– en los arcenes y se quedarán para siempre, incluso cuando empecemos a repuntar de esta virulenta crisis.
Con impotencia cuando se dice que faltan tantos años para llegar a la situación de partida de la crisis, la del año 2007, cuando teníamos cerca de 2 millones de parados. ¿Es ésta la meta? Constantemente 2 millones de personas, abocadas a no trabajar? ¿Hacia dónde nos dirigimos?
Con impotencia cuando se dice que faltan tantos años para llegar a la situación de partida de la crisis, la del año 2007, cuando teníamos cerca de 2 millones de parados. ¿Es ésta la meta? Constantemente 2 millones de personas, abocadas a no trabajar? ¿Hacia dónde nos dirigimos?
Con impotencia, cuando recordamos a las personas que en los países empobrecidos del Tercer mundo malviven en permanente pobreza, sin derechos ni libertad, víctimas de la corrupción de sus gobiernos y de otros gobiernos que les niegan toda esperanza. Sabemos que la suya es una crisis mucho más dura y sin un horizonte visible.
Con impotencia asistimos, hoy sí y mañana también, a continúas reducciones del poder adquisitivo de las pensiones o prestaciones de las personas pobres y sin adivinar adónde queremos llegar (aumento regresivo de impuestos como el IVA, congelación prestaciones/pensiones o recortes en prestaciones sociales).
Con impotencia porqué Cáritas ha de cubrir muchas necesidades básicas -que no cubre el Estado del Bienestar- cuando la gran mayoría de las personas pobres que atendemos no quieren subsidios sino trabajo, trabajo y trabajo
Pero en Cáritas mantenemos la esperanza
La esperanza en qué la sociedad civil sabrá dar un paso adelante con iniciativas sociales (p.ej. Cooperativas) y que todos los que no estamos directamente afectados por la crisis nos sabremos contagiar de confianza, optimismo y compromiso.
La esperanza que –después de tantos recortes– sabremos actuar sobre las causas de la crisis buscando un Consenso sobre la ocupación de todas las fuerzas políticas, económicas y sociales.
La esperanza que los Estados saldrán al rescate de las personas en riesgo severo de exclusión por la pérdida de la vivienda (la parte sencilla e inexperta de las operaciones hipotecarias) del mismo modo que lo han hecho con las Entidades Financieras (la parte fuerte y experta).
La esperanza que entre todos evitaremos que los recortes recaigan una vez más en los más frágiles.
La esperanza que los países del Norte (los ricos) renuncien (renunciemos) a una parte de lo que tienen (tenemos) en beneficio del Sur.
La esperanza que el neoliberalismo dé paso a una economía social de mercado, caracterizada por los valores que tienen en cuenta el factor humano.
Y con la esperanza que la Historia no tenga que juzgarnos duramente.
i Càritas.– Vía Laietana, 5, entl.- 08003 Barcelona. Tel. 662 863 639 - 607 024 183 - www.caritasbcn.org
a
a
a
No hay comentarios:
Publicar un comentario