.
Acaba de fer-se pública una carta del papa Benet XVI a tots els bisbes del món,
explicant-se sobre el penós afer del bisbe integrista Williamson, que negava
l’holocaust dels jueus mentre el sant pare li treia l’excomunió. La carta surt al
pas dels efectes negatius que aquell fet ha comportat, tant en les relacions de
l’Església amb els jueus, com dins la mateixa Església catòlica. La tempesta ha
sigut impressionant ja que els dos temes entrellaçats – integrisme i negació de
l’holocaust – eren explosius.
La missiva pren un to personal que fa adonar del pes desproporcionat que cau
sobre un líder religiós com el papa, en afers que desborden les possibilitats
d’un intel·lectual com ell, amb una cúria romana robusta però que, com ell
mateix reconeix, té els seus desajustaments.
El to personal de Benet XVI pren tons dramàtics. En un paràgraf, es plany així:
“A vegades es té la impressió que la nostra societat tingui necessitat d’un grup
– almenys – davant del qual no es té cap tolerància; contra el qual hom pot
acarnissar-se amb odi”. Es refereix al grup dels integristes i de retop al mateix
Benet XVI que s’hi ha mostrat indulgent: “Si algú es vol acostar a ells – en
aquest cas el papa – també perd el dret a la tolerància i pot ser tractat amb odi,
sense temor ni reserves”.
No fa molt vaig comentar, en aquest mateix diari, la teoria del sociòleg Andrea
Baravelli. Explica l’estratègia tan antiga com el món, segons la qual la figura de
“l’enemic” representa un element indispensable per al bon funcionament dels
sistemes de propaganda. Allò de què es dol el sant pare és una variant de
l’estratègia de “l’enemic”.
Segons el meu parer, aquest plany no és injustificat. Només cal veure la
selecció de notícies que fan certes agències d’informació i els títols d’alguns
periòdics, per adonar-nos que l’Església és sovint el “pim-pam-pum” sempre
atractiu i a vegades productiu d’un sector important del món mediàtic. Fa un
parell d’anys, un grup d’intel·lectuals catòlics francesos d’alt nivell se’n van
queixar públicament.
Però tot i que això em molesti – sobretot quan són distorsionats alguns fets que
amb els mitjans que tenim avui dia es poden comprovar fàcilment –considero
que forma part d’una realitat en la qual el qui no s’enfanga no és en aquest
món. I l’Església catòlica i el bisbe de Roma que la presideix són ben bé en
aquest món. I llavors, de tant en tant, a més de quedar enfangats, reben alguna
esquitxada de fang de més.
Els catòlics hauríem d’aprendre la lliçó. Perquè d’esquitxar els altres també en
sabem. Un exemple : en una emissora de ràdio oficialment eclesiàstica, cada
dia, en diversos horaris, hi ha qui es dedica a esquitxar amb fang a tort i a dret.
Tant de bo que aquella queixa serveixi per desemmascarar aquestes trampes,
indignes del segle XXI, en què caiem tots.
Acaba de fer-se pública una carta del papa Benet XVI a tots els bisbes del món,
explicant-se sobre el penós afer del bisbe integrista Williamson, que negava
l’holocaust dels jueus mentre el sant pare li treia l’excomunió. La carta surt al
pas dels efectes negatius que aquell fet ha comportat, tant en les relacions de
l’Església amb els jueus, com dins la mateixa Església catòlica. La tempesta ha
sigut impressionant ja que els dos temes entrellaçats – integrisme i negació de
l’holocaust – eren explosius.
La missiva pren un to personal que fa adonar del pes desproporcionat que cau
sobre un líder religiós com el papa, en afers que desborden les possibilitats
d’un intel·lectual com ell, amb una cúria romana robusta però que, com ell
mateix reconeix, té els seus desajustaments.
El to personal de Benet XVI pren tons dramàtics. En un paràgraf, es plany així:
“A vegades es té la impressió que la nostra societat tingui necessitat d’un grup
– almenys – davant del qual no es té cap tolerància; contra el qual hom pot
acarnissar-se amb odi”. Es refereix al grup dels integristes i de retop al mateix
Benet XVI que s’hi ha mostrat indulgent: “Si algú es vol acostar a ells – en
aquest cas el papa – també perd el dret a la tolerància i pot ser tractat amb odi,
sense temor ni reserves”.
No fa molt vaig comentar, en aquest mateix diari, la teoria del sociòleg Andrea
Baravelli. Explica l’estratègia tan antiga com el món, segons la qual la figura de
“l’enemic” representa un element indispensable per al bon funcionament dels
sistemes de propaganda. Allò de què es dol el sant pare és una variant de
l’estratègia de “l’enemic”.
Segons el meu parer, aquest plany no és injustificat. Només cal veure la
selecció de notícies que fan certes agències d’informació i els títols d’alguns
periòdics, per adonar-nos que l’Església és sovint el “pim-pam-pum” sempre
atractiu i a vegades productiu d’un sector important del món mediàtic. Fa un
parell d’anys, un grup d’intel·lectuals catòlics francesos d’alt nivell se’n van
queixar públicament.
Però tot i que això em molesti – sobretot quan són distorsionats alguns fets que
amb els mitjans que tenim avui dia es poden comprovar fàcilment –considero
que forma part d’una realitat en la qual el qui no s’enfanga no és en aquest
món. I l’Església catòlica i el bisbe de Roma que la presideix són ben bé en
aquest món. I llavors, de tant en tant, a més de quedar enfangats, reben alguna
esquitxada de fang de més.
Els catòlics hauríem d’aprendre la lliçó. Perquè d’esquitxar els altres també en
sabem. Un exemple : en una emissora de ràdio oficialment eclesiàstica, cada
dia, en diversos horaris, hi ha qui es dedica a esquitxar amb fang a tort i a dret.
Tant de bo que aquella queixa serveixi per desemmascarar aquestes trampes,
indignes del segle XXI, en què caiem tots.
.
Florenci Costa i Padró. Doctor en teologia.
Director del Centre de Pensament Cristià de Manresa.
Publicat al diari Regió7 de Manresa 2009-03-19
No hay comentarios:
Publicar un comentario