.
UNA COSA NOS FALTA
.
.
JOSÉ ANTONIO PAGOLA
Comentario al Evangelio de san Marcos 10, 17-30
.
.
El episodio está narrado con intensidad especial. Jesús se pone en camino hacia Jerusalén, pero antes de que se aleje de aquel lugar, llega "corriendo" un desconocido que "cae de rodillas" ante él para retenerlo. Necesita urgentemente a Jesús.
No es un enfermo que pide curación. No es un leproso que, desde el suelo, implora compasión. Su petición es de otro orden. Lo que él busca en aquel maestro bueno es luz para orientar su vida: «¿Qué haré para heredar la vida eterna?». No es una cuestión teórica, sino existencial. No habla en general; quiere saber qué ha de hacer él personalmente.
Antes que nada, Jesús le recuerda que «no hay nadie bueno más que Dios». Antes de plantearnos qué hay que "hacer", hemos de saber que vivimos ante un Dios
Bueno como nadie: en su bondad insondable hemos de apoyar nuestra vida. Luego, le recuerda «los mandamientos» de ese Dios Bueno. Según la tradición bíblica, ése es el camino para la vida eterna.
La respuesta del hombre es admirable. Todo eso lo ha cumplido desde pequeño, pero siente dentro de sí una aspiración más honda. Está buscando algo más. «Jesús se le queda mirando con cariño». Su mirada está ya expresando la relación personal e intensa que quiere establecer con él.
Jesús entiende muy bien su insatisfacción: «una cosa te falta». Siguiendo esa lógica de "hacer" lo mandado para "poseer" la vida eterna, aunque viva de manera intachable, no quedará plenamente satisfecho. En el ser humano hay una aspiración más profunda.
Por eso, Jesús le invita a orientar su vida desde una lógica nueva. Lo primero es no vivir agarrado a sus posesiones («vende lo que tienes»). Lo segundo, ayudar a los pobres («dales tu dinero»). Por último, «ven y sígueme». Los dos podrán recorrer juntos el camino hacia el reino de Dios (!).
El hombre se levanta y se aleja de Jesús. Olvida su mirada cariñosa y se va triste. Sabe que nunca podrá conocer la alegría y la libertad de quienes siguen a Jesús. Marcos nos explica que "era muy rico".
¿No es ésta nuestra experiencia de cristianos satisfechos de los países ricos? ¿No vivimos atrapados por el bienestar material? ¿No le falta a nuestra religión el amor práctico a los pobres? ¿No nos falta la alegría y libertad de los seguidores de Jesús?
.
.
ENS FALTA UNA COSA
.
No es un enfermo que pide curación. No es un leproso que, desde el suelo, implora compasión. Su petición es de otro orden. Lo que él busca en aquel maestro bueno es luz para orientar su vida: «¿Qué haré para heredar la vida eterna?». No es una cuestión teórica, sino existencial. No habla en general; quiere saber qué ha de hacer él personalmente.
Antes que nada, Jesús le recuerda que «no hay nadie bueno más que Dios». Antes de plantearnos qué hay que "hacer", hemos de saber que vivimos ante un Dios
Bueno como nadie: en su bondad insondable hemos de apoyar nuestra vida. Luego, le recuerda «los mandamientos» de ese Dios Bueno. Según la tradición bíblica, ése es el camino para la vida eterna.
La respuesta del hombre es admirable. Todo eso lo ha cumplido desde pequeño, pero siente dentro de sí una aspiración más honda. Está buscando algo más. «Jesús se le queda mirando con cariño». Su mirada está ya expresando la relación personal e intensa que quiere establecer con él.
Jesús entiende muy bien su insatisfacción: «una cosa te falta». Siguiendo esa lógica de "hacer" lo mandado para "poseer" la vida eterna, aunque viva de manera intachable, no quedará plenamente satisfecho. En el ser humano hay una aspiración más profunda.
Por eso, Jesús le invita a orientar su vida desde una lógica nueva. Lo primero es no vivir agarrado a sus posesiones («vende lo que tienes»). Lo segundo, ayudar a los pobres («dales tu dinero»). Por último, «ven y sígueme». Los dos podrán recorrer juntos el camino hacia el reino de Dios (!).
El hombre se levanta y se aleja de Jesús. Olvida su mirada cariñosa y se va triste. Sabe que nunca podrá conocer la alegría y la libertad de quienes siguen a Jesús. Marcos nos explica que "era muy rico".
¿No es ésta nuestra experiencia de cristianos satisfechos de los países ricos? ¿No vivimos atrapados por el bienestar material? ¿No le falta a nuestra religión el amor práctico a los pobres? ¿No nos falta la alegría y libertad de los seguidores de Jesús?
.
.
ENS FALTA UNA COSA
.
Traductor: Francesc Bragulat
.
.
L'episodi és narrat amb una intensitat especial. Jesús es posa en camí cap a Jerusalem, però abans que s'allunyi d'aquell lloc, s’acosta "corrent" un desconegut que "s’agenolla" davant seu per retenir-lo. Necessita urgentment Jesús.
No és un malalt que demana curació. No és un leprós que, de terra estant, implora compassió. La seva petició és d'un altre ordre. El que ell busca en aquell mestre bo és llum per a orientar la seva vida: «Què haig de fer per a posseir la vida eterna?». No és una qüestió teòrica, sinó existencial. No parla en general; vol saber què ha de fer ell personalment.
Primer de tot, Jesús li recorda que «de bo, només n’hi ha un, que és Déu». Abans de plantejar què s'ha de "fer", hem de saber que vivim davant d'un Déu
Bo com ningú: en la seva bondat insondable hem de donar suport a la nostra vida. Després, li recorda «els manaments» d'aquest Déu Bo. Segons la tradició bíblica, aquest és el camí per a la vida eterna.
La resposta de l'home és admirable. Tot això ho he fet des de petit, però sent dintre seu una aspiració més profunda. Està cercant alguna cosa més. «Jesús se’l mirà i el va estimar». La seva mirada ja està expressant la relació personal i intensa que vol establir amb ell.
Jesús entén molt bé la seva insatisfacció: «només et falta una cosa». Seguint aquesta lògica de "fer" allò que està manat per a "posseir" la vida eterna, encara que visqui de manera irreprotxable, no quedarà plenament satisfet. En l'ésser humà hi ha una aspiració més profunda.
Per això, Jesús el convida a orientar la seva vida des d'una lògica nova. El primer és no viure agafat a les seves possessions («ven tot el que tens"). El segon, ajudar els pobres ("dóna-ho als pobres»). Finalment, «vine i segueix-me». Tots dos podran recórrer junts el camí cap al Regne de Déu (!).
L'home s'aixeca i s'allunya de Jesús. Oblida la seva mirada afectuosa i se'n va trist. Sap que mai no podrà conèixer l'alegria i la llibertat dels qui segueixen Jesús. Marc ens explica que "tenia molts béns".
No és aquesta la nostra experiència de cristians satisfets dels països rics? No vivim agafats pel benestar material? No li falta a la nostra religió l'amor pràctic als pobres? No ens falta l'alegria i la llibertat dels seguidors de Jesús?
.
No és un malalt que demana curació. No és un leprós que, de terra estant, implora compassió. La seva petició és d'un altre ordre. El que ell busca en aquell mestre bo és llum per a orientar la seva vida: «Què haig de fer per a posseir la vida eterna?». No és una qüestió teòrica, sinó existencial. No parla en general; vol saber què ha de fer ell personalment.
Primer de tot, Jesús li recorda que «de bo, només n’hi ha un, que és Déu». Abans de plantejar què s'ha de "fer", hem de saber que vivim davant d'un Déu
Bo com ningú: en la seva bondat insondable hem de donar suport a la nostra vida. Després, li recorda «els manaments» d'aquest Déu Bo. Segons la tradició bíblica, aquest és el camí per a la vida eterna.
La resposta de l'home és admirable. Tot això ho he fet des de petit, però sent dintre seu una aspiració més profunda. Està cercant alguna cosa més. «Jesús se’l mirà i el va estimar». La seva mirada ja està expressant la relació personal i intensa que vol establir amb ell.
Jesús entén molt bé la seva insatisfacció: «només et falta una cosa». Seguint aquesta lògica de "fer" allò que està manat per a "posseir" la vida eterna, encara que visqui de manera irreprotxable, no quedarà plenament satisfet. En l'ésser humà hi ha una aspiració més profunda.
Per això, Jesús el convida a orientar la seva vida des d'una lògica nova. El primer és no viure agafat a les seves possessions («ven tot el que tens"). El segon, ajudar els pobres ("dóna-ho als pobres»). Finalment, «vine i segueix-me». Tots dos podran recórrer junts el camí cap al Regne de Déu (!).
L'home s'aixeca i s'allunya de Jesús. Oblida la seva mirada afectuosa i se'n va trist. Sap que mai no podrà conèixer l'alegria i la llibertat dels qui segueixen Jesús. Marc ens explica que "tenia molts béns".
No és aquesta la nostra experiència de cristians satisfets dels països rics? No vivim agafats pel benestar material? No li falta a la nostra religió l'amor pràctic als pobres? No ens falta l'alegria i la llibertat dels seguidors de Jesús?
.
(Eclesalia Informativo autoriza y recomienda la difusión de sus artículos, indicando su procedencia).
.
.
No hay comentarios:
Publicar un comentario