.
.
Josep Maria
Rovira Belloso, reconegut teòleg i sacerdot.
“L’esperança és
aquella força entre el present i el futur que ens fa tirar endavant a la vida”
Josep Maria Rovira Belloso
El reconegut teòleg i sacerdot Josep Maria Rovira Belloso ens acull una
tarda bucòlica de vent i pluja a la residència de la zona nord de Barcelona on
viu per parlar de l’esperança. Encara que el temps no acompanya, el seu
missatge és positiu, tant quan parla de l’individu i la col·lectivitat, com de
l’Església. Rovira Belloso, molt conegut per la seva obra però poc amic de les
càmeres fotogràfiques –malgrat aguanta pacientment la sessió de fotos–, és un
home esperançat, que sap gaudir de les petites coses de la vida. De fet, avui
està especialment content: l’editorial li ha anunciat la publicació aquesta
primavera del seu proper llibre, El cant del signe. Una bona notícia també pels
seus lectors i seguidors que, com demostra cada vegada que treu un nou volum,
són multitud.
Comencem pel concepte. Com definiria vostè l’esperança?
L’esperança és aquella força entre el present i el futur que ens fa tirar
endavant a la vida. I aquí hi caben les esperances en minúscula, com
l’Esperança amb majúscula, que seria l’Esperança transcendent. L’esperança
sempre està lligada amb el futur, és el futur contemplat des del present. Una
persona que no té esperança dóna per acabat el temps. I, per tant, la vida. Ja
ho diuen: “sense esperança no hi ha vida”.
L’esperança estaria vinculada a altres valors? Per exemple, l’optimisme o
la il·lusió?
Sí, però conec persones que no són especialment optimismes i, en canvi,
tenen esperança. Abans a les grans ciutats hi havia epidèmies, molta mortalitat
infantil, gana... però la gent tenia il·lusió i esperança. Ara el nostre nivell
de vida ha pujat molt, però tenim menys il·lusió i esperança. Per exemple, una
actitud ara comú a Occident és fer les coses només perquè toca.
Ja no tenim il·lusió pel demà...
La il·lusió pel demà és allò més inherent a l’esperança. Allò que ens fa
tirar endavant. Aquell que està deprimit no pensa en el present i en el demà,
perquè no té esperança.
Per què creu que el terme esperança es vincula sovint a la religió, a la
transcendència?
Precisament a mi m’agradaria posar en relleu que es tracta d’un valor
universal. En els anys setanta a Alemanya, Ernst Bloch (1888-1977) va ser
l’autor del principi esperança i ell no tenia una fe explícita de tipus
religiós. Segons ell, el principi esperança estava implantat en l’home. És a
dir, un home sense esperança no edificarà mai cases, no plantarà mai vinyes, no
es casarà, no educarà els fills...
Per tant, vol dir que sense esperança, l’home no hauria arribat al moment
evolutiu actual?
Exacte. El funcionament de l’esperança és com una peça de la interioritat
que et mou a la vida pràctica.
Considera la societat actual desesperançada?
A la meva infància i joventut jo no sentia mai la frase: “No vull portar
fills al món, pel que hi trobaran!”. En canvi ara sí que es diu sovint. A
diferència d’aquests, els pares que tenen una il·lusió humana i espontània, no
cal que sigui religiosa, els hi fa molta il·lusió tenir fills. L’arribada d’una
nova vida al món sempre hauria de ser una alegria desbordant.
Un home, una societat, no pot viure sense esperança...
És que un home, sense esperança, arriba a la pura depressió. Un aturat que
buscar feina sense esperança segur que no en troba. L’esperança és com
interruptor que et posa en solfa, t’ajuda a simpatitzar amb la vida. A la vida
hi poden haver coses bones, regulars, dolentes, pèssimes... però hem de tenir
l’esperança que sempre passaran coses bones.
En aquest moment de desesperança col·lectiva, l’home on pot trobar elements
per construir una esperança nova?
Es pot construir esperança només obrint els ulls. Al matí, obres la
finestra, veus sortir el sol, la lluminositat del nou dia, contemples els
matisos del verd en aquest costat de Collserola, sents el cant dels ocells... i
això t’anima a aixecar-te i començar un nou dia. Per mi, la vessant humana i
religiosa van unides. El religiós és el rerefons de l’humà, com un calaix més
fons que s’hi hi poses la mà hi trobaràs més coses. Sempre però, hi ha
continuïtat entre les esperances en minúscula i la gran esperança en majúscula,
creure en Déu. I és que la fe és confiança en Déu.
De fet, l’esperança és la fe en el demà.
Això mateix. L’any 51 després de Crist, quan Sant Pau escriu la primera
epístola als tessalonicencs, ja uneix indissolublement fe, esperança i amor.
Per què ho fa? Perquè la fe és confiar en Déu, creure que hi ha un subjecte,
l’amor, que ens ajuda a anar endavant. I, si l’amor ens empeny, l’home només ha
d’actuar segons aquest amor. En resum, el cristianisme és fer, esperança i
amor, tres valors que en brollen d’un Déu amor, motor de l’esperança. Per
exemple, Abraham va sortir del seu país esperançat sense saber quina ruta
encaminar, però escoltava i seguia Déu.
Està demostrat que la desesperança és molt contagiosa. Però, contràriament,
com podem propagar l’esperança, especialment en aquest moment que també patim
una crisi de lideratges?
És molt difícil perquè la crisi és complexa, universal i duradora. Hem de
canviar el sistema i construir una societat més basada en les relacions que en
les possessions. Hem de deixar enrere la societat del consum i crear la
societat del “bon rotllo”. Potser així es contagiaria l’esperança!
La desesperança, però, sembla que avança.
La depressió comença amb una frenada, quan deixem els braços caiguts.
Recordo que quan era petit veiem la pel·lícula del Llibre de la Selva. Hi
sortien una espècies de voltors, que parlaven mexicà, que dient: “No hay nada
que hacer, no hay nada que hacer...”. I al final tots deixaven caure les ales.
El ‘deixar-se anar’ és el contrari a l’esperança.
...
Si voleu rebre tot el contingut d'aquesta entrevista envieu en mail redaccio@valors.org
.
.
No hay comentarios:
Publicar un comentario