Carta del Sr. Cardenal Arquebisbe amb motiu de la renúncia del Sant Pare Benet XVI al ministeri de bisbe de Roma, successor de Sant Pere

Barcelona, 13 de febrer de 2013

 

Als preveres, diaques, religiosos, religioses, laics i laiques, membres del Consell Pastoral Diocesà i dels consells parroquials i arxiprestals, escoles cristianes, mestres i professors de religió, dirigents de moviments, associacions i altres entitats diocesanes

 

Benvolguts i benvolgudes, 

El Sant Pare Benet XVI el proppassat 11 d’aquest mes ha fet una manifestació molt important per a l’Església: la seva renúncia al ministeri de bisbe de Roma, Successor de Sant Pere. Ell mateix ha donat la raó de la seva decisió que va reflexionar repetidament en la seva consciència davant Déu. Ell ens ha dit que la seva edat avançada no li permet poder servir adequadament el ministeri de Successor de Pere. La renúncia serà efectiva el proper 28 d’aquest mes a les vuit del vespre. 

Aquesta voluntat del Sant Pare posa en relleu la profunda espiritualitat del Papa, la seva lucidesa per prendre aquesta decisió i el seu gran amor a l’Església que sempre ha servit amb una entrega total. Tot això és un testimoniatge per a tots els cristians i per al món sencer. Hem d’acollir aquesta decisió del Sant Pare amb afecte i respecte. 

Tots recordem amb joia la visita del Sant Pare Benet XVI a Barcelona els dies 6 i 7 de novembre de 2010, amb motiu de la dedicació de la Basílica de la Sagrada Família i de la visita a l’Obra del Nen Déu. A ell i a tots nosaltres ens deixà un record inesborrable. En aquests moments els diocesans, les parròquies i les institucions eclesials de l’Església de Barcelona hem d’agrair-li la seva presència entre nosaltres i tot el que hem rebut del seu constant, generós  i fecund ministeri al servei de l’Església una i única de Jesucrist. 

Us demano a tots, a les parròquies i comunitats, la pregària, especialment aquest diumenge, pel Sant Pare Benet XVI, per l’Església i, a partir del proper 28 d’aquest mes, per l’elecció del nou Sant Pare que haurà d’escollir el Col·legi Cardenalici. 

El diumenge 24 d’aquest mes de febrer, en la celebració de l’Eucaristia a la Basílica de la Sagrada Família, a les 5 de la tarda, amb la participació dels catequistes i famílies amb fills que participen en les catequesis de les parròquies, comunitats i escoles d’Església, recordarem amb afecte i agraïment el Papa Benet XVI, justament en la Basílica gaudiniana que ell va dedicar. Us invito a tots especialment a aquesta celebració.

 

Amb una salutació molt cordial, 

+ Lluís Martínez Sistach

Cardenal Arquebisbe de Barcelona

 

Del Papa que volia tornar a ser ermità, al Papa que vol tornar a ser teòleg

Creado el 11 febrer 2013 por Jaume Flaquer

 

Jaume Flaquer sj. Estem davant un moment històric. El Papa ha presentat la dimissió, un fet que no succeïa des de finals del 1294 quan el Papa Celestí V va renunciar després de tan sols cinc mesos de pontificat. Era un Papa amb fama de sant, ancià i ermità. Conscient de la dificultat del càrrec, faltaven pocs anys pel cisma d’Avinyò, de la necessitat de coneixement dels aspectes mundans de la política vaticana i europea del seu temps, i del contrast entre un càrrec així i la vida retirada i contemplativa d’un monjo, va decidir refugiar-se de nou en la solitud de la seva ermita. Aquest fet li va valdre l’homenatge que d’ell va fer el propi Ramon Llull a la seva obra Blanquerna.

Durant uns mesos va haver-hi dos Papes: el nou però va enviar a la presó el seu antecessor, que substituïa així la seva cel·la d’ermità per la de la presó. Ara, afortunadament, estem en uns altres temps i no s’espera cap problema de coexistència de dos papes. Si el Papa és el bisbe de Roma, la situació no es tan diferent a la coexistència de diversos bisbes en una mateixa diòcesi després que un bisbe de 75 anys hagi presentat la seva dimissió.

Benet XVI se sent també ancià, vol retirar-se a pregar i a escriure, i reconeix la seva incapacitat per a exercir bé el seu ministeri. En primer lloc, ha de causar-nos gran admiració. És un gest que mostra el seu amor a l’Església i la seva desapropiació al càrrec. I així hauria de ser sempre. És un motiu d’esperança ja que és un gest que condicionarà enormement el seu successor perquè quan també vagi perdent les forces, se li demanarà que segueixi l’exemple de Benet. L’Església, si no vol seguir perdent la seva capacitat per a entendre i connectar amb el món d’avui, ha de deixar de ser una gerontocràcia, un govern de vells.

L’incertesa més gran en aquests moments no és només qui serà el proper Papa sinó si en la dimissió ha influït l’episodi dolorós de la filtració de documents per part del seu majordom personal. El cas que s’ha denominat Vatican Leaks, i que intentava forçar el Vaticà a girar cap al tradicionalisme davant la política aperturista i dialogant del Cardenal Bertone, ha d’haver fet prendre consciència al Papa de la necessitat d’un relleu.

Benet XVI passarà a la història com un Papa teòleg, despreocupat per la dimensió política del Vaticà, i centrat en els problemes d’increença i relativisme moral i intel·lectual a Europa. No en debades, va proclamar l’any en curs, “Any de la Fe”. És un Papa que a més a més de les encícliques, la primera de les quals va ser sobre la Caritat i on es reconciliava Eros i Agape, ha escrit diversos llibres sobre la vida de Jesús, no sempre fàcils de llegir per als no iniciats en la teologia. La seva preocupació ha estat, doncs, sostenir en la fe als cristians atenallats per la crisi de l’Església, i presentar davant el món Occidental laic la raonabilitat de la fe, és a dir, que encara avui és raonable (i potser el més raonable) seguir creient en Déu.

Benet també ha sigut responsable del major procés de purificació de l’Església davant els casos d’abusos de nens. El primer que va fer tot just arribar al pontificat va ser ordenar una investigació sobre el fundador dels Legionaris de Crist i sobre tota la congregació.

En canvi, el seu projecte d’avançar en el diàleg ecumènic no ha donat tots els fruits que esperava, i això tot i haver pagat un preu força alt. El preu d’aquest apropament a les Esglésies Orientals, que són encara més tradicionals que el mateix catolicisme, ha sigut una tornada a formes més tradicionals de la litúrgia, i una excessiva vigilància dels teòlegs més progressistes. La mà estesa cap a l’Església Lefevrista oposada al Concili Vaticà II ha contrastat amb l’excessiu rigor amb que ha tractat els “teòlegs d’esquerra”.

En el diàleg interreligiós va descarrilar també en un primer moment en aquella famosa conferència de Ratisbona. La polèmica va sorprendre al mateix Pontífex, ja que no es tractava d’altra cosa que d’un acte acadèmic. Però probablement això el va ajudar a prendre consciència de què ja no era escoltat com a teòleg sinó com a Papa. Però va saber rectificar… i des de llavors, diversos gestos cap a les comunitats jueves i musulmanes, han fet que es reprengués el camí del diàleg.

Esperem que l’Esperit Sant elegeixi un nou Papa que sapigui afrontar els enormes reptes del cristianisme actual: descristianització d’Occident, manca de vocacions, paper de la dona a l’Església, celibat dels sacerdots, noves formes de família que s’obren pas a Europa, i sobretot, un retorn a una Església més propera, més comprensiva, més evangèlica, austera i senzilla; una Església que a través de la paraula i el testimoni, torni a ser esperança dels més pobres.