Ireneu de Lió.

.

.

.

Ireneu de Lió
Nom secular	Εἰρηναῖος (Irenaeus)
Naixement	120-140, Esmirna?
Mort	202, Lugdunum (actual Lió)
Enterrament	Església de Sant Ireneu (Lió) (restes desaparegudes en 1562)
Venerat en	Església Catòlica Romana, Església Ortodoxa, esglésies protestants, Església Anglicana
Canonització	Antiga
Santuaris principals	Sant Ireneu de Lió
Festivitat	28 de juny (23 d'agost, Església Ortodoxa)
Fets destacables	Segon bisbe de Lió (177); teòleg, autor d'Adversus haereses

Sant Ireneu (Irenaeus, Εἰρηναῖος) fou bisbe de Lió, sant (segle II) i considerat Pare de l'Esglèsia. És venerat com a sant en diverses confessions cristianes.

Biografia

Va ser bisbe la segona meitat del segle II. Es creu que era nadiu d'Esmirna o d'algun lloc proper a l'Àsia Menor on hauria nascut entre els anys 120 i 140. Fou deixeble de Policarp. La tradició més habitual diu que va acompanyar Potí a la Gàl·lia i va ser el seu prevere, i que quan Potí fou martiritzat el 177 el va succeir com a bisbe a Lió i va fer molts conversos entre els pagans; es va oposar als gnòstics i especialment als valentinians. Va participar també en la controvèrsia sobre la data de la Pasqua i va escriure al bisbe de Roma, Víctor I, retraient-li l'arrogància amb la que havia anatemitzat les esglésies asiàtiques.

Obra

Va escriure:

Adversus haereses, sive, De refutatione et eversione falsae scientiae libri V, contra els gnòstics

Un discurs contra els gentils titulat περὶ ἐπιστήμης

,Διαλἐξεων διαφόρων

Algunes cartes

Va escriure el tractat Contra les Heretgies, el títol complet del qual és Desemmascarar i Refutar la falsament anomenada Ciència (Gnosi en grec).

Creences

Va explicar que no existeix un Pleroma sobre el Déu Creador. La Regla de la Veritat, es resumeix en el següent: hi ha un sol Déu Sobirà Universal que va crear totes les coses per mitjà del seu Verb, que ha organitzat i fetes del no res totes les coses perquè existeixin. El Deu del Antic Testament és el mateix i únic Déu del Nou Testament, al contrari del que va afirmar Marció.

Ireneu va confrontar les concepcions segons les quals hi hauria ànimes dolentes destinades a condemnar-se o tres classes d'humans: materials que no poden salvar-se, psíquics que pot salvar-se i espirituals que salven. Déu ha tancat a tots en la incredulitat, per tenir compassió de tots (Romans 11,32). Especialment va rebutjar la versió gnòstica de Crist, que ho feia un home espiritual a qui li va ser administrat un cos format amb substància psíquica, però disposat amb un art inefable perquè pogués ser vist, palpat i sofrir i del que es va deslliurar en morir, i que en canvi mai no va prendre res de l'home material, perquè aquest res té que pugui salvar-se. Va mostrar com, segons els arguments que ells proposen, el Verb no s'hauria fet carn. El llibre V exposa la seva escatologia mil·lenarista, heretada dels apòstols: l'Anticrist, la Resurrecció dels justos i el Mil·lenni..

.

.

Anicet I, papa.

Sant Anicet I nascut a Síria fou escollit Papa el 155 i va morir el 166.

En els inicis del seu pontificat va rebre a Roma a Policarp d'Esmirna, bisbe d'Esmirna, que havia estat deixeble de l'Apòstol Sant Joan i mestre d'Ireneu de Lió, a fi d'establir la data de celebració de la Pasqua. Policarp, i l'Església oriental en el seu conjunt, entenia que la celebració havia de realitzar-se el dia 14 del mes de Nisán independentment del dia de la setmana que caiguera. Aquesta postura que seguia la tradició joànica i que suposava celebrar la Pasqua de Resurrecció el mateix dia que els jueus, és coneguda com pràctica "quartdecimal" i no era considerada pel papa Anicet com a correcta ja que entenia, al costat de l'Església occidental, que la Pasqua havia de celebrar-se el diumenge següent al dia 14 de Nisán.

Segons el relat que Ireneu de Lió fa d'aquesta visita, sembla que Anicet no va poder convèncer a Policarp, ja que aquest va basar la seua postura que "Joan i els altres apòstols amb qui ell havia viscut" celebraven la Pasqua d'aquesta manera. A pesar de les diferències entre ambdós no va haver ruptura entre ambdós i el papa va permetre al sant seguir celebrant la Pasqua segons la tradició oriental.

Va promulgar un decret que impedia als clergues deixar-se créixer els cabells. Va travar amistat amb el apologista Justí al costat de qui va morir en 166 després de patir martiri durant les persecucions de l'emperador Marc Aureli.

Sembla que va condemnar la doctrina montanista, i que es va enfrontar als agnòstics i als marcionistes, encara que no existeixen documents històrics que acrediten aquestes actuacions, encara que segons el Liber Pontificalis va prohibir als clergues que dugueren el cabell llarg, el que suposaria una forma de separar-se dels agnòstics que, pel que sembla, tenien aquest costum.

Segons la tradició, fou el primer papa sepultat a les catacumbes de San Callisto. El 1604 el seu cos fou traslladat a la capella del Palazzo Altemps de Roma, on Climent VIII va donar autorització al duc Giovanni Angelo Altemps de tenir les restes del papa al palau famiiar.

Festivitat: 17 d'abril.

Sant Ambròs de Siens.

.

.

Ambròs de Siena .

Ambrogio Sansedoni (Siena, 16 d'abril de 1220 - 20 de març de 1286), conegut com a Ambròs de Siena, va ésser un frare dominicà. És venerat com a beat per l'Església catòlica. .

Biografia .

Ambròs va néixer al palau Sansedoni de Siena, a la Piazza del Campo. La llegenda diu que Ambrogio va néixer deforme, però que quan la seva mainadera el va portar a l'altar de l'església de San Domenico va guarir-se. En 1237 va ingressar a l'Orde de Sant Domènec. Va rebre una sòlida formació, estudiant a París (1245) i a Colònia en 1248, on va tenir com a professor Albert el Gran. Va ésser professor a la universitat de París; per modèstia, però, no volgué acceptar el grau de magister. Va ésser condeixeble de Tomàs d'Aquino, que l'influí, i del futur Innocenci V. En tornar a Itàlia, va rebutjar el bisbat que li oferí el papa Gregori IX. Va destacar en les seves missions diplomàtiques i polítiques, com a llegat de bisbes i papes, especialment durant els conflictes provocats per l'excomunicació de l'emperador Frederic II del Sacre Imperi Romanogermànic per part del Concili de Lió de 1245. Sansedoni va desenvolupar una activa missió de pau a l'Imperi, on fou fins al 1265. També intervingué en la pacificació de conflictes entre partits, com a San Gemignano en 1266. El 1268, va intercedir per l'absolució de Conradí de Suàbia, però no va aconseguir-ho i va ésser decapitat. A Roma, Ambròs va ésser mestre el Sacro Palazzo i professor als Estudis Pontificis entre 1265 i 1268. A Siena, va ésser prior del convent de San Domenico. En 1273 va obtenir de Gregori X la revocació d'un interdicte contra la ciutat, que havia proclamat en donar Siena suport a Manfred; per honorar-lo, la ciutat va fer córrer un Palio extraordinari, que continuà fent-se anualment, el primer diumenge de Passió, fins al segle XVI. Va morir el 1286 a causa d'una hemorràgia interna, i és enterrat a San Domenico. En 1443 va ésser beatificat i proclamat patró de Siena, i en 1597 s'inclou al Martirologi romà, amb festivitat el 20 de març; l'orde dominicà el celebra el 8 d'octubre. Va ésser un predicador molt popular a Siena, però també a Florència, Gènova o Venècia, i va escriure tractats teològics i sermons, perduts en bona part. . .

La Mare de Déu amb Sant Miquel i, a la dreta, el beat Ambròs de Siena, per Camillo Boccaccino (Cremona, Museo civico) . .